Loquacitat, 1 Entropia, 0

Qualsevol novel·la repleta d’ambició per aixecar acta minuciosa del major nombre d’angoixes i penes de l’urbanita occidental d’avui dia, aquesta insignificant partícula en el punt de convergència de diversos remolins simultanis, desencadenarà indefectiblement sobre si diverses hybris.

D’orígens colombians i sense experiència prèvia en la ficció, Sergio de la Pava (Nova Jersey, 1971) es va adonar que la seva criatura –monstruosa per mida i heterogeneïtat, una fera per la seva oposició a tota fórmula de compromís amb el lector domesticat– no la volia ningú i ell mateix la va haver d’autoeditar. Ens preguntem: 700 pàgines sobre la lluita d’un jove advocat d’ofici de Nova York per mantenir viva la moral (en la seva doble accepció) contra un sistema judicial podrit de soca-rel, si bé només un anell infernal més en una ciutat (i un país) lliurada a la violència, als rentats de cervell publicitaris, a l’explotació del més fe- ble, a la brutalitat policial i a una infinitat d’altres minúcies, però alhora només un bri de pols en el camí del cosmos fred, inclement i fosc? Capítols encapçalats amb citacions que van de Galileo Galilei a la madrastra de Blancaneu, passant pels Salms i bajanades de Miss Alabama donant pas a una rabiosa i freqüentment caòtica poli-

Una novel·la plena d’ambició, excessiva i rabiosa, que s’ha convertit en objecte de culte

fonia de veus tendents a la palla mental, al circumloqui paranoic i a la boca fluixa del borratxo en aquest estira-i-arronsa entre la genial lucidesa i la llauna tallavenes? Els déus darrere de les taules dels grans despatxos editorials no ho van veure.

Un seguiment de culte a internet, un segell acostumat a pren- dre riscos i, sobretot, la concessió del premi Pen 2013 a la millor primera novel·la van anul·lar la condemna a l’ostracisme. Una singularitat nua –que mostra el seu suïcida afany de lluïment titulant-se a partir d’un col·lapse espaciotemporal descrit per la física teòrica, i que revela una barreja d’humor sarcàstic i voluntat de navegar a contracorrent d’altres propostes literàries nord-americanes que, anant d’independents, han caigut en el mainstream indicant al seu llom que el seu responsable “és un escriptor que no viu a Brooklyn”– s’enfronta, tot i això, a una segona i més letal hybris: que aquesta divinitat última anomenada lector doni l’esquena a la seva naturalesa omnívora. Seria una autèntica llàstima.

Tot i admetent com d’opaca i d’extenuant pot arribar a ser en alguns passatges, la novel·la té molt de prodigi a l’hora d’actuar com una mena de repetidor famolenc que va captant senyals procedents dels racons més variats, amb les recompenses i penalitzacions que porta l’atzar i l’arbitrarietat. De la Pava ens passeja per sales de tribunals, presons, domicilis privats, bufets d’advocats, bars… atent a dissertacions que van del to més sublim al més esbojarrat, tan aviat agafant el vol filosòfic o deixant anar una clatellada social com caient en bucles sense nord. Així mateix transcriu cartes o actes del tribunal, insereix receptes, s’entotsola en la biografia exemplaritzant d’un púgil porto-riqueny, explica detalladament vídeos de vigilància amb un humor salvatge i narra un atracament des d’una òptica fascinant.

La prioritat de l’autor, per entendre’ns, és el llenguatge, exhibir un sorprenent menú de registres, sotmetre les paraules a un tour de force, tot això justificat per la visió d’aquestescom una taula de salvació sobre la qual flotar en una megalòpoli que tritura els seus dins d’un univers definit per les seves pulsions entròpiques. En alguns moments, en especial aquells que analitzen el poder narcotitzant de la televisió i la toxicitat de la publicitat, es diria que el llibre no podria haver estat escrit sense interioritzar abans David Foster Wallace, cosa que la menció de l’autor pot servir de pista als indecisos. I això ens apropa de passada a una conclusió difícilment qüestionable: la publicació de La escoba del sistema de Foster Wallace, d’Historias del arcoíris de William T. Vollmann, de La casa de hojas de MarkZ. Danielewski i ara d’aquesta obra converteix Pálido Fuego en el segell kamikaze de les lletres nord-americanes. La indústria literària podrà patir una apagada com la que assola Nova York a la novel·la o col·lapsar-se l’univers tal com les seves pàgines prediuen, però ningú no ens prendrà la traducció.