Ella i les seves germanes

Per a un determinat tipus de dona britànica, il·lustrada i middle class, que no és el mateix que “de classe mitjana”, l’afició a les Mitford constitueix un hobby en si mateix, com la jardineria o l’albirament d’ocells. Les Mitfordites (menys nombroses però igual d’entregades que les Janeites, com s’autodenominen els qui dediquen el seu temps a “tot el que és d’Austen”) no han de consultar la Viquipèdia per ordenar les germanes Mitford per la seva data de naixement. Primer ve Nancy, la novel·lista, després Pamela, la lesbiana, seguida de Diana, la feixista que es va casar amb Max Mosley, el líder dels feixistes britànics a casa de Joseph Goebbels. Llavors trobem Unity, la groupie de Hitler, i Jessica, la comunista. L’última és la petita Deborah, que sempre s’havia volgut casar amb un duc i ho va aconseguir, la qual cosa no li va impedir de viure una presumpta aventura amb John F. Kennedy. En algun lloc queda Tom, l’únic germà però mai no s’han ocupat d’ell.

Les (gairebé sempre són les) Mitfordites ho saben tot sobre els “Ísimos”, el nom de guerra que es concedien les germanes, i fins i tot balbucegen l’idioma secret que es van inventar de petites, pels volts dels anys deu i vint del segle passat, i creixien a Swinbrook, l’aristocràtica mansió del baró de Freeman-Mitford (un títol menor però amb seient en la Cambra dels Lords) i la seva esposa, Sydney. Aquesta afirmava que a les noies no els feia falta cap tipus d’escolarització, més enllà d’algunes lli- çons de la nanny, fins que arribava l’hora de presentar-les en societat en complir els 18 anys. Aquesta educació deficient no va impedir que de la llorigada sorgissin almenys dues escriptores notables: Nancy i Jessica.

Sabent que existeix tal públic captiu que consumeix amb avidesa tot el que té relació amb les germanes, la indústria cultural britànica s’encarrega d’adobar el terreny puntualment amb constants llibres, articles i documentals. El 2010 van veure la llum les memòries de l’única que avui dia segueix viva, Debo, duquessa de Devonshire. I fa uns anys es va editar un monumental volum amb la correspondència creuada entre totes sis. Lògicament, no tot té el mateix interès històric ni literari, tret que es desitgi exercir el completíssim mitfordià en grau extrem. Al mercat espanyol, Libros del Asteroide s’encarrega de fer-ne la tria. Pràcticament des que va néixer com a editorial ha estat traduint les novel·les satíriques de Nancy, entre elles les excel·lents L’aventura de l’amor i Trifulca a la vista. I ara publica Nobles y rebeldes, les memòries d’infantesa i joventut de Jessica, que són també la crònica del seu descens social. A la inquieta Decca, com l’anomena la família, la veiem començar en la nursery de

Com va poder Gorgo, que havia estat una excèntrica tota la vida, fer-se íntima d’Adolf Hitler?

Swinbrook, viure a París com a col·legiala i “fer la temporada social” a Londres, per acabar venent mitjanes a domicili i exercint de noia-per a-tot en un bar de Miami. I tot perquè als 18 anys, embriagada de lectures revolucionàries, s’escapi de casa per unir-se al bàndol republicà durant la Guerra Civil espanyola. O, més exactament, unir- se a Esmond Romilly, un cosí llunyà d’orígens igualment d’alt nivell –nebot de Winston Churchill– que ja s’havia rebel·lat contra la seva classe en publicar un exposé sobre els horrors dels internats britànics.

Tot i que el llibre és d’una agradable lleugeresa i es consumeix amb la facilitat amb què volaria una gerra de Pimm’s, la beguda preferida de l’upper crust, en una tarda d’estiu, no falten fets luctuosos –com la mort del primogènit de Jessica i Esmond als quatre mesos, l’existència del qual es despatxa en quatre paràgrafs– i resta subjacent una certa amargor que es fa més evident a les sòbries pàgines del final. Allà l’autora relata l’intent de suïcidi d’Unity –sempre va dir que ho faria quan Anglaterra declarés la guerra a Alemanya– i l’allistament al bàndol aliat de l’impetuós Esmond, que no trigarà a morir al front amb 23 anys d’edat.

Com va poder Gorgo –Unity–, “que había sido una excéntrica toda su vida”, abraçar “la más degradante y conformista de todas la filosofías”, fer-se íntima de Hitler i deixar ben clar per escrit el seu odi als jueus? S’ho pregunta Jessica. I ella mateixa es respon: “Habíamos rechazado de plano la idea de que cualquier rasgo en nuestra conducta fuera ni remotamente atribuible al linaje o a la educación. (…) Y sin embargo el comportamiento del que hicimos gala durante nuestra vida juntos, esa querencia tan acusada de Esmond por las fechorías, (…) la sensación de que podría salir ileso de cualquier fuego, eran rasgos cuyo rastro se remontaba claramente hasta unos antepasados y una educación inglesa de clase alta”. Els mateixos espècimens que en una altra generació es van donar a les apostes, els duels o la dipsomania, es van dedicar en aquells anys d’ideologies extremes a viure la política com la més excitant de les aventures, fins que la política els va destruir.