La Vanguardia (Català) - Culturas
El calaix del creador
Imaginem l’escena: algú de lletres, un historiador, un narrador, un novel·lista o un poeta… que guarda idees, anotacions i projectes, en un calaix. En una rebotiga de personatges, situacions i trames. Intencions abandonades, però recuperables. Esperant el seu moment i aquella cosa que, des de l’inconscient, reclama prendre vida. Per a un novel·lista tot el que veu, sent i intueix, allotja un projecte inicial, però que ha de ser desenvolupat. I d’allà ve el fet de guardar idees per, no se sap quan, constituir-se en una obra definitiva. Amés en referència a la imaginació i la creativitat, hi ha èpoques de superabundància i d’altres, potser molt llargues, de sequera. I aleshores, una consulta a la rebotiga de notes i idees pot resultar reveladora. Ja se sap, en la literatura i l’art, no passa el mateix queamb les cireres que, indefectiblement, es recullen cada juny. Hi ha etapes de letargia.
La imatge de l’escriptor i la seva rebotiga de personatges, projectes i situacions és molt més comprensible, més fàcil de visualitzar, més versemblant i molt més gràfica, fins i tot ja forma part de l’imaginari popular: un escrivent regirant papers vells a la recerca d’un tema. A El lloro de Flaubert, Barnes es pregunta: “Importen els llibres que els escriptors no arriben a escriure?”. I podríem afegir: i els apunts de quadres que mai es van realitzar? I les partitures no acabades?”. La referència de l’escriptor i la seva prestatgeria de projectes no pot encavalcar que en totes les pràctiques artístiques succeeix el mateix. O si fa no fa.
És possible que les idees inicials siguin les millors. Al seu Tractat de la pintura, Leonardo escriu com moltes nits amb els ulls tancats “veia” escultures i composicions senceres, grans nebuloses de formes, colors i escenes que mai no va materialitzar, qui sap si per falta de temps, per autoexigència o per desídia: si ja ho tenia “vist”, per què havia de substanciar-ho!
És cert que per a l’autor, de la primera idea al desenllaç final sempre hi ha una decepció. O gairebé sempre. Una idea és una expectativa. Diuen que “els principis són millors que els finals”. També hi ha bones idees irrealitzables, o almenys en el moment de la seva revelació. Els previnguts les anoten, les desen, per quan arribi el moment de la transició de l’immaterial al material. Molts artistes han intentat, de vells, revisitar les seves èpoques anteriors i, sovint, amb poca fortuna. Pot un creador, de llarga trajectòria, reactivar idees passades, notes antigues, projectes perduts en el temps? No és fàcil, perquè cada obra és fruit del seu temps i del moment històric que la fa possible. I a més, una cosa és la fidelitat al llenguatge i al concepte –propi–, i una altra buscar-li motius i justificacions a la repetició i a l’automimetisme. Una cosa intuïda en èpoques anteriors pot ser reactivada, posada al dia i desenvolupada, sense alterar el pressentiment inicial? Molts creadors miren enrere i es resituen a partir dels seus propis orígens. Del germen originari que, pel que sigui, no van ser capaços de dur-lo a terme. O no del tot. Encara que, ben mirat, una consulta al calaix de les idees perdudes pot ser molt profitosa. O hauria de ser-ho.