La Vanguardia (Català) - Culturas
Culturista amb chupa chups
Amb motiu de la presentació de l’exposició Mitos del pop a Madrid el passat mes de juny al Museu Thyssen-Bornemisza, la comissària Paloma Alarcó va refutar l’afirmació tradicional que qui primer va utilitzar la paraula –potser l’onomatopeia?– pop va ser el crític britànic Lawrence Alloway. Afirmava Alarcó que el monosíl·lab en qüestió estava ja al famós collage de 1956 de Richard Hamilton Just what is it that makes today’s homes so different, so appealing? ( Què és el que fa que les llars d’avui siguin tan diferents i tan atractives?).
De fet, al collage –una de les versions del qual dóna inici a l’exposició– apareix un culturista que sosté un gran chupa chups amb la paraula pop (de la marca de caramels American Tootsie Roll Pop).
Alarcó esmenta una carta de Hamilton als seus companys de l’Independent Group en la qual defineix el seu art com “popular, efímer, prescindible, barat, produït en sèrie, jove, enginyós, sexi, divertit, glamurós i un gran negoci”. Amb aquesta referència n’hi ha prou per demostrar la clarividència de l’artista britànic i ens ajuda a recordar que va ser a Europa on va començar tot això.
Cap al 1960, Andy Warhol treballava de publicitari i il·lustrador en revistes americanes com Harper’s Bazaar o Glamour o per a fabricants de sabates com Miller’s Shoes. La comissària escriu que ell i Roy Lichtenstein arriben al còmic per “camins paral·lels”. En un text del 1965 reproduït al catàleg, aquest últim descriu el seu acostament: “Les tires de còmic m’interessaven com a mitjà visual des de molt abans que les utilitzés en un quadre meu. La seva tècnica és un exemple perfecte d’un procés industrial que va néixer com a conseqüència directa de la necessitat d’una impressió en color que fos ràpida i barata. Són símbols impresos que assoleixen la perfecció quan els manipulen artistes comercials que fan compatible la constant idealització de la imatge amb les consideracions de mercat. (…) El resultat és una sèrie de formes impersonals. M’agradaria que, a la meva obra, aquestes formes tendissin cap a un nou classicisme”.
Tot sembla indicar que va ser Lichtenstein qui va adoptar aquesta tècnica –abans que Warhol, però això no importa gaire–. El que fan tots dos és bàsicament ampliar les vinyetes prenent del còmic les tècniques de trames de punts, i el que aconsegueixen penja ara als millors museus d’art modern del món.
En aquesta mostra hi ha exemples excel·lents, com Mr. Bellamy, del 1961, Look Mickey, del 1962, Forget it, forget me, del 1962, i Vicki, del 1964. Els quatre de Lichtenstein, mentre que Warhol aporta les caixes de Ketchup de Heinz i la de sabons Brillo, a més d’un acrílic sobre tela on pinta la Llauna gran de sopa Campbell’s esquinçada ( Black bean) del 1962, propietat del museu de Düsseldorf. Aquestes obres corresponen a la primera secció de l’exposició, titulada Collage, publicitat, còmic i a la segona secció, anomenada Emblemas, on entre tantes marques comercials brilla amb llum pròpia la sòbria Diana verda del 1957, obra de Jasper Johns.
Com demostren les paraules de Roy Lichtenstein abans citades, els grans artistes del pop van saber girar la vista cap a l’art clàssic, i així es veu a les sales següents de la mostra, dedicades als mites, al retrat, al paisatge, als interiors i a les natures mortes. Aquí apareix en primer lloc la veneració d’aquests pintors per les grans estrelles del cinema i de la música. Molt notable i coneguda és la de Warhol per Marilyn Monroe, no tant la de l’italià Mimmo Rotella per Liz Taylor com la Reina del Nil ni la de fotògrafs com Ray Johnson per Marlon Brando o James Dean. Warhol reapareix aquí amb el seu Autoretrat estrangulació del 1978 on, com havia fet amb Marylin, aplica la tècnica de repetició de la imatge.
Després la mostra s’atura en el gènere del bodegó o natura morta, un dels predilectes dels artistes pop, ambobres notables de Wesselmann, Polke, Thibaud, Lichtenstein, Jones i Oldenburg que, com escriu Paloma Alarcó, demostren de quina forma “l’art pop va fer visibles els objectes i símbols de la cultura de consum, elevant-los a la categoria d’icones de la vida moderna”.
La part final de l’exposició està dedicada a la pintura d’història, i dóna cabuda a alguns eximis artistes espanyols com ara Eduardo Arroyo i Juan Genovés, acompanyats, last but not least, per les magnífiques meninas de l’Equip Crònica prestades per la Fundació March de Palma.