Més enllà del matèric

Una suma de cadenes de mutació, així és com defineix Susana Solano el seu propi treball, una suma de materials i procediments que fan referència directa a la construcció i, per tant, a aquest curs constructiu que de manera innata porta una no-neutralitat.

La mostra que presenta a la Fundació Suñol de Barcelona reuneix unes quinze escultures de gran format, quinze escultures que ocupen les sales d’exposició arran de terra i al·ludeixen, en certa manera, a l’horitzontalitat. D’aquí el títol que bateja la mostra, Vol rasant, que al seu torn ens dirigeix també a qüestions relatives a la matèria entesa com a epidermis.

Les peces aplegades en aquesta exposició provenen de la col·lecció de l’artista i de la Col·lecció Suñol. Segons l’escultora algunes no s’havien exposat fins ara. Un conjunt de peces elaborades entre 1988 i 2011 que ens permeten des- apuntalant l’horitzontalitat, ens permet expandir el camp visible i dirigir la nostra mirada cap a tot el que no es veu. El seu delimitar funciona, gairebé, sota metodologies cinematogràfiques, marcant una mena de camp visual que fa referència també a tot allò que no hi és, a una espècie de fora de camp que ho conté tot. La presència de les peces equival a un substrat de realitat, a un fragment que conté el tot i que propicia poder pensar que no hi ha distàncies visibles. Les obres es fusionen amb l’entorn i amb elles mateixes, les unes amb les altres, creant una mena de reflexió contínua sobre l’espai.

Solano incideix en aquestes arquitectures de la naturalesa assumint que casa una de les estructures que la conformen es troben enllaçades entre elles. Així és com ens ofereix poder reflexionar sobre la totalitat des del detall, un detall que esdevé fragment, que es concep dins d’un