Basat en fets reals (II)

Com els intentava dir al final del primer article d’aquesta petita sèrie (30/VII/2014), si hi ha algú de qui puguem aprendre com evoluciona la qüestió de la imatge en aquest país, aquest és l’Eugeni Bonet. Des dels anys setanta, els seus muntatges videogràfics, però també els seus experiments amb el passat del cinema, proporcionen una feina alhora artística, crítica, historiogràfica i especulativa sobre el tema. Per això és un luxe que s’hagi posat al nostre abast l’exposició del Macba, L’ull escolta. Eugeni Bonet: pantalles, projeccions, escrits, que a més va acompanyada d’un llibre recopilatori de textos de l’artista.

I aquest podria ser el moment en què el nostre recorregut, aquest tomb per la perifèria, assoleix també un cert matís polític, si és que no el tenia abans. Vull dir que Eugeni Bonet no fa res més que posar en dubte les imatges convencionals a partir de si mateixes, o de la seva descodificació abstracta, i això és el que més esquerdes obre en el Gran Discurs Institucional (GDI, anomenem-lo així). La qual cosa no significa que aquestes propostes no s’allotgin en ell. És propi de museus i universitats, entre d’altres, alinear-se en els subtextos d’aquest GDI per generar contra- propostes. Dues facultats germanes, per exemple, ens ho han fet veure aquest curs. Ala Pompeu Fabra, trenta-dos estudiants de Comunicació es van unir al cineasta Victor Kossakovski per filmar dues vagues generals a Barcelona i el resultat va ser la pel·lícula Demonstration, projectada a l’auditori de la facultat en olor de multituds. A la UAB, es van poder veure de nou els treballs resultants del màster en Documental Creatiu, ja històricament complementari del tuals, sinó més aviat en el seu costat transgressor, provocador, provinent d’una certa cultura pop. El crític Jordi Costa, per exemple, a La lava en los labios (la seva segona pel·lícula després de Piccolo Grande Amore), sembla partir d’Almodóvar i Jesús Franco per establir un personal discurs sobre el desig, de la carn i del cinema, que és també tota una provocació estètica a l’establishment de la crítica oficial. No sé per què relaciono això amb l’estrena en sala d’un altre segon

Aquest discurs audiovisual, multiforme, s’està desplegant pels camins secundaris de la ciutat, com a lloc de subversió que reneix cada dia

que proposa la UPF, el màster en Documental de Creació.

Auditoris, màsters, protocols professor-alumne, museus que atreuen turistes desinformats… Tot això em causa un formigueig a l’estómac que no desapareix fins que en veig els resultats, i tot i així emcontinua inquietant: fins a quin punt el GDI no és capaç d’assimilar aquests contradiscursos? De tot se’n fa marca i proposta comercial, tot es converteix en producte. Com saben, el segell LittleSecretFilm acull apostes veritablement radicals, no en els marges tradicionalment considerats intel·lec- llargmetratge, el de Carlo Padial, realitzat després del seu incommensurable Mi loco Erasmus i titulat Taller Capuchoc, una hilarant paròdia a costa de la moda dels tallers literaris.

Vàries coses se’n desprenen. Tant La lava en los labios com Taller Capuchoc proposen models d’exhibició alternatius. La pel·lícula de Costa s’exhibeix a internet, independentment que després pugui traslladar-se a altres llocs, mentre que el treball de Padial va gaudir únicament de dos dies d’estrena en una coneguda multisala barcelonina de versió original, i després un altre a Madrid. Potser el més important, tanmateix, sigui la manera en què totes dues s’enfronten no només al que Noël Burch anomenava el Mode de Representació Institucional (MRI), sinó també al que avui es considera alternatiu: res de fotografia evanescent ni enquadraments bonics, res d’humor ranci com el d’aquells set cognoms bascos; al seu lloc, agressivitat, mal rotllo, improvisació, ús de materials que el GDIconsideraria innobles, gairebé de demolició. Posthumor? No importa tant la nomenclatura com la manera que certs prejudicis es regiren fins i tot contra els qui creuen que són representants sacerdotals d’una certa cultura d’esquerres que, inevitablement, també està canviant l’aparença sense que ells se n’adonin.

Un altre dels objectes audiovisuals que més m’han sorprès aquest curs es titula Louie, s’emet a la televisió americana, va per la tercera temporada i ja ho va comentar Begoña Gómez Urzaiz en un gran text al Cultura/s la setmana passada. Els qui hagin vist les dues tandes d’episodis anteriors s’adonaran que aquí tot va molt més lluny. L’autoficció, el còmic i monologuista Louie C.K. enfrontat als seus propis dimonis, tot això en forma d’humor desconcertant,