De Vinçon a Colau

El triomf electoral d’Ada Colau ha coinciditambl’anunci de la crisi de Vinçon, que és més que un comerç barceloní. Una coincidència amb notable simbolisme.

La tradició catalana de les arts aplicades, que va assolir el seu primer punt àlgid al segle XIX amb el modernisme, va evolucionar al segle XX fins al seu segon gran moment, que va ser la internacionalització del disseny dels anys vuitanta. A través del disseny, l’arquitectura i el lifestyle barceloní es va llançar un missatge de modernitat que tindria un emblema significatiu a la botiga del passeig de Gràcia, basar d’objectes sorprenents però també sala d’exposicions per on van desfilar artistes de primera. Els seus espais –creatius, consumistes, simpàtics–, en sintonia amb el postmodernisme de l’època, van resumir part de l’esperit que va singularitzar els Jocs Olímpics del 92 i el gran gir que va viure la ciutat. “Als catalans us perdrà l’estètica”, va sentenciar una vegada Miguel de Unamuno. Va ocórrer el contrari.

Al costat del disseny, aquests últims trenta-cinc anys Barcelona ha consolidat altres capitalitats culturals internacionals, com la de l’edició; ha impulsat la creació en terrenys com el cinema o la música, i ha anat configurant una xarxa de centres, museus, teatres i biblioteques que, amb totes les seves insuficiències, dibuixen l’entramat mínim que requereix la metròpoli europea que és.

Ara la realitat de la crisi i el justificat mal humor de molta gent davant una successió d’escàndols econòmics i pràctiques immorals marquen un canvi de tendència. S’obre un cicle, sembla que d’austeritat i èmfasi social. Però els nous gestors han de tenir present que els decennis precedents van donar grans fruits, que la Barcelona cultural (i estètica) és una realitat d’enorme pes que no convé fer malbé, i que el repte que afronten requereix talent, imaginació, empatia i diàleg.

SERGIO VILA-SANJUÁN