Enigmes de la infantesa

La cita de Stendhal que obre el llibre,“Nopuc transmetre la realitat dels fets, a penes en puc esbossar l’ombra”, resumeix a la perfecció l’aposta estètica de Patrick Modiano. De nou tenim aquí un personatge –en aquest cas un escriptor, la qual cosa no és cap novetat en la seva obra– convertit en detectiu del seu propi passat. En aquest cas l’espoleta és una trucada –com aquella del llibre Ciu- tat de vidre del nord-americà Paul Auster, que donava peu a una indagació més metafísica– en la qual un desconegut de veu una mica amenaçadora demana de citar-se amb el protagonista per tal de tornar-li una llibreta amb adreçes que ha trobat en una estació de tren. En aquesta llibreta hi ha un nom sobre el qual el desconegut vol saber més i el lector intueix que darrere d’aquest nom hi ha alguna cosa tèrbola.

Tirant d’aquest fil –i d’alguns altres: una fotografia, una adreça, unes notes...– el protagonista evoca retalls del seu passat i desemboca en Annie Astrad, la dona que el va cuidar de nen durant un temps per decisió de la seva mare, i en una casa en l’extraradi parisenc on va viure un temps amb ella. I a través de diverses trobades van aflorant les peces del trencaclosques del passat: un descapotable americà, un viatge amb tren, un passaport fals, diàlegs sentits a mitges, detalls sobre Annie:“Empenso que havia estat a la presó”, li expliquen alguns dels seus interlocutors. Com apunta el narrador, “al cap de molts anys, un intenta resoldre els enigmes que en aquell moment no ho eren, i voldria desxifrar els caràcters mig esborrats d’una llengua massa antiga, de la qual no es coneix ni l’alfabet”.

La novel·la és el perfecte compendi de l’obra de Modiano. Partint d’un episodi de la seva pròpia infantesa –quan la seva mare el va deixar a càrrec d’una amiga– construeix una narració farcida d’ambigüitats en la qual un perso-