La Vanguardia (Català) - Culturas
Un veïnat literari
Imaginem un lloc, a qualsevol urbs d’Occident, on hi hagués un barri clàssic habitat per una població ara com ara exclusivament masculina – en el futur arribaran les dones– on els veïns més destacats tenen enlluernadorscognomsdelahistòriadela literatura com Valéry, Breton, Walser, Calvino o Michaux, fins a completar una llista de deu celebritats que viuen les seves pròpies històries al singular veïnat que tots ells constitueixen. Però expliquem com van anar els fets. Entre el 2002 i el 2010 l’escriptor portuguès Gonçalo M. Tavares (Luanda, 1970) va elaborar unadesenadenouvellesmoltlibèrrimes i vitals, sota el títol genèric d’El barrioysugente, enlesqualscadapeçaimplicavaunamenad’homenatge aalgunafiguradel’altaliteraturaque l’autor admirava. Ara aquest grapat de seqüències inclassificables –relats?, potser microrelats?, simples formes verbals emergides d’una imaginació sense límits?–, de valor desigual, nodrides per un hàlit poètic que oscil·la entre el surrealisme, l’absurd a l’estil d’Artaud, la reflexió brillant o la sorprenent banalitat de la pura frase enginyosa, hanestat recollidesenunvolumambeltítolsuccint d’El barrio ( Obairro).
Només obrir el llibre recomano aturar-se en la nota de l’autor i prestaratencióalssuggerimentsque Tavares ens fa arribar en una prova d’objectivitat indiscutible. Adverteix sobre una cosa que, en efecte, convé tenir ben present: el barri “es unaespeciedeutopía”. Doncssí. Tot seguit escriu el següent: “...la idea es que el lector lea a cada uno de estos señoresporseparadoyque, después de ello, haga una pausa y descanse. No aconsejo leer todo este volumen deuntirón, comounanovela”.
En un infreqüent exercici de lucidesa vers la seva obra, Tavares entén que els deu textos han de ser recorreguts “con una cierta lentitud lectora, a lo largo del tiempo”. És l’única manera de mirar de gaudir-ne. Considero que com en tot bonllibredecontes, unté el privilegi de triar la seva pròpia ruta i de seguir-la sense respectar l’ordre establertperl’autor. Ientreunconteiun altre s’ha deprendrealè, reflexionar sobre el que s’ha llegit, agafar embranzida per continuar endavant amb energies renovades. Segons el meu parer és la millor manera de transitar profitosament pels complexos i enlluernadors relats de Txékhov, Kipling o Marcel Schwob.
Aixídoncs, uncoptriada la prioritat de lectura –per exemple, en el meu cas, de seguida em vaig sentir atret per la lògica del senyor Valéry i per les faules extravagants del senyor Brecht– em vaig adonar que Tavaresexigeixquecadascúdenosaltres s’inventi la seva pròpia manera de tractar amb el que ell escriu més enllà de tot convencionalisme. Com no fer-ho així quan proposa que ens relacionem amb tipus que intenten explicar-se el garbuix de l’univers creant la seva pròpia racionalitat fins i tot gràfica, componen rondalles sobre gats que són confosos amb ratolins, o bé entre sàtires polítiques imorals dirimeixen teories magistrals de crítica literària. De maneraqueal costatdepassatgesde baixa intensitat es produeixen instants àlgids, d’una exquisida subtilesa. Vetaquíund’ells: elperfeccionista senyor Valéry (dormia sempre dret per no quedar-se adormit) –el meu preferit amb El señor Walser– pensa que si la veritat és única i la mentida infinita, dirimir la primera serà gairebé impossible; per tant, resol,“loquesenecesitaestenertantas verdadescomomentiras”.
Ésdifícilnoacceptareljocintel·ligent i arriscat de Tavares: els seus textossempreevoquenlapassiópels reptes de l’absoluta llibertat creadora.