La Vanguardia (Català) - Culturas
Sentiments uterins
Nascuda a Santiago de Xile el 1970, llicenciada en Sociologia i doctora en Lletres per la Universitat de Berkeley, Califòrnia, professora i crítica literària i de teatre, Andrea Jeftanovic no ha pogut retre millor homenatge a la seva mestra Diamela Eltit que acceptar el repte d’una escriptura rigorosa i única en la narrativa en llengua espanyola. Els seus relats, les seves novel·les i els seus contes sense concessions a cap prejudici moral o estètic, que exigeixen el millor dels lectors i al mateix temps són misteriosament accessibles. D’origen jueu per part de mare i serbocroat per part de pare, la violència batega en tota la seva escriptura i d’una manera molt subtil en la seva magnífica col·lecció de contes No aceptes caramelos de extraños, on els conflictes centrals són les relacions familiars i les de parella, expressats a través dels impulsos sexuals, reprimits o no.
Això ha portat a un malentès sobre quina és la funció de la literatura, i molt especialment la de la mateixa Jeftanovic. El seu relat Árbol genealógico, inclòs en aquest llibre, va ser prohibit als Estats Units i Alemanya per ser considerat una apologia a la pedofília, quan el tema de l’incest –ens recorda l’escriptora xilena– és present ja en la tragèdia grega. Uns impulsos sexuals que responen a la seva concepció del que és l’escriptura: “Somos lo que negamos todo el tiempo”, va declarar en una entrevista. I d’aquesta necessitat de treure a la superfície el més fosc de la nostra naturalesa sorgeixen cadascun dels relats de No aceptes caramelos de extraños. El llibre s’obre amb una citació de Simona Vinci que pot llegir-se com una declaració de principis: “Aunque conozcamos los mínimos detalles de un cuerpo, nunca, nunca poseemos el secreto de quien lo habita”. Es tracta d’escriptura somàtica que s’expressa a través del borrissol, del triangle del pubis, de la vulva oberta en dos com un fruit, de la repulsiva exhibició d’un captaire. Atracció i rebuig. Cadascun dels contes va acompanyat d’una citació d’escriptors propers a Jeftanovic i es tanca amb una mena de síntesi o lectura condensada que serveix de guia al lector.
En l’esmentat Árbol genealógico, Jeftanovic entra en territori minat, però aquest és el risc que han de córrer els veritables escriptors. No hi ha res d’immoral, aquí, de gratuïtament eròtic. La niña seduce a su padre però, com ens recorda basant-se en la Bíblia, “en un principio fue el incesto”. Al mateix temps, darrere d’aquesta expressió de l’amor a través del sexe batega un dels temes centrals del llibre: la solitud i la complexa necessitat de comunicar. L’erotisme –a diferència del que passa amb la pornografia– no és un final en si mateix sinó que ens remunta a l’origen, el coit dels primers pares com a necessitat de procrear i de crear una estirp. I alhora hi ha la consciència de l’edat: quan acaricia la filla sent l’enveja de la seva joventut.
El lector no necessita lluitar contra els seus prejudicis. L’escriptora ens revela tot el que hi ha de repressiu en nosaltres però sense el mínim afany de provocació: al contrari, ens sedueix per la seva delicadesa i la seva desolada tendresa. El sexe és, en cada una de les seves manifestacions, una expressió de l’afany de maternitat i d’intimitat que uneixen la infantesa, l’edat adulta i la vellesa, l’oceà i el líquid amniòtic. A hores d’ara, assenyalar l’interès i la inquietant i alhora pacificadora lectura de No aceptes caramelos de extraños resultaria una redundància.