La Vanguardia (Català) - Culturas
Amb el cor a lamà
Tothom en aquesta ciutat té una opinió sobre Kiko Amat. Bé, potser no tothom però sí tot aquell que compleixi almenys dos dels requisits següents: –Tenir entre 25 i 45 anys. –Posseir mitja dotzena de discos físics i saber utilitzar-los.
–Haver estudiat una inútil carrera de Lletres.
–Llegir aquest suplement, en el qual Amat escriu habitualment des del 2003.
En total, dóna una demografia gens menyspreable i això és molt més del que poden dir el 80% d’escriptors de la seva generació i el 99% de periodistes de qualsevol generació dels que operen per aquí, els que poden aspirar a tot estirar a encongir les espatlles quan s’esmenta el seu nom. Aell, en canvi, l’increpen pel carrer amb el seu nom convertit en una apòcope: “Eh, Kikoamat”.
Ell mateix ho explica en el pròleg de Chap Chap, el considerable volum (487 pàgines de lletra atapeïda comptant l’índex tan pràctic, que molts faran servir per consultar què diu aquest peça de l’Amat sobre el seu grup preferit, el seu autor predilecte o, si tenen sort, ells mateixos) en el qual recopila molts dels seus articles periodístics, publicats aquí però també a El País, revistes independents ja desaparegudes com Go o AB, el web Playground i fanzines com el que ell edita, La Escuela Moderna. Si això passa, si l’autor s’ha convertit gairebé en un personatge de còmic (aChapChapel dibuixant Luis Paadín també el retrata a l’estil Sempé) i en una icona recognoscible de l’ecosistema cultural de la ciutat és perquè arrisca més. Amat escriu, com diu l’expressió anglesa, “wear your heart on your sleeve” (‘amb el cor a la mà’).
Si diu que parlarà d’Alan Sillitoe, en realitat explica com va entabanar la seva dona; si li demanen que entrevisti Juliette Lewis, Paco Plaza o qui sigui, ell inclou un total de quatre paraules verbatim de la persona en qüestió i dedica la resta de la peça a fer una digressió sobre les entrevistes de promoció i el que passava per allà. I de vegades no hi ha excusa i és gairebé millor com quan explica la vegada en què va atropellar un ancià amb els seus fills al seient del darrere –no hi va haver morts– i va tenir una sèrie d’epifanies, de les sublims i de les ridícules.
El que passa és que l’autor és anglòfil fins al líquid medul·lar ipractica el periodisme també a la manera brit. Ales firmes més destacades dels diaris del Regne Unit tampoc els donen columnes d’opinió sinó que han d’escriure sobre teatre com Kenneth Tynan, sobre televisió com Dennis Potter als anys seixanta, sobre restaurants com els actuals Giles Coren i A.A. Gill o sobre cotxes com l’arxicone- gut Jeremy Clarkson. En realitat, el que esperen els seus editors és que escriguin ells mateixos i ho facin amb valentia i self-deprecation. I que setmana rere setmana creïn un univers propi amb els seus paisatges característics i els seus personatges secundaris. Gill, un dandi de dretes adscrit al Times amb qui Amat segurament podria coincidir si no en política sí en la superiori- tat del drap anglès, flama a la seva dona als seus articles “The Blonde”, la rossa. Amat també parla molt de la seva, la Pèl-roja, i li concedeix tota mena de virtuts, entre elles la de creure en el seu talent i convertir-lo en escriptor.
En un dels passatges més punxants, el periodista introdueix un dels cinc articles que més li avergonyeix haver publicat, un libel contra els heavies que va veure la llum en aquestes pàgines, explicant la crisi personal i conjugal que passava aleshores just quan esperava el seu primer fill i que ja va ficcionalitzar en la tercera novel·la, Eres el mejor, Cienfuegos (Anagrama, 2012). Com sol dir Caitlin Moran, una altra autora confessional: si escric una diatriba sobre el feminisme (o, en aquest cas, sobre les subcultures musicals hirsutes, o sobre David Nobbs o sobre el pop immaculat dels GoBetweens), valmésque els ofereixi a canvi algun passatge humiliant de la meva vida personal, convenientment preparat. Amb una mica del contrari del sucre, la píndola passarà millor.
S’acaba l’article i hem incomplert força normes de les queAmat ofereix per escriure un bon article. No hi ha gaires “retazos de primera persona del articulista” ni “puyas libelosas”, excepte la de Clarkson, que no tinc en compte. És clar, no tothom pot ser KIKO AMAT.
El que passa és que l’autor és anglòfil fins al líquid medul·lar i també fa un periodisme molt ‘brit’