La República deWeimar

El 6 de juny de 1920, el socialisme alemany va fracassar a causa de l’actitud de l’esquerra radical i una opinió pública ansiosa de canvis i induïda a rebutjar les clàusules del tractat de Versalles “Aquell diumenge assolellat va ser un dia històric per a Alemanya”, va anotar el comte Harry Kessler en el seu Diari. Hi havia poca gent als carrers, i la que hi quedava es dirigiaambtranquil·litat cap a les oficines on es podia votar. Hi havia una d’aquestes oficines a Linkstrasse, a mig matí la cua ja envoltava l’edifici. La millor prova de l’interès que havia despertat la jornada electoral entre els berlinesos com en general entre tots els alemanys.

Més tard es va saber que la participació va ser d’un 79,2% en cedir el partit democristià davant el DNVP, Partit Nacional del Poble Alemany, un partit pangermanista creatambdiners d’alguns grans industrials; sense oblidar els separatistes de Baviera i altres lands, que proposaven destruir el Deutsches Reich, l’Imperi alemany, efectiu malgrat la Constitució republicana ja que el kàiser Guillem II estava exiliat a Holanda. Per tant, aquell 6 de juny estava en joc la influència que des de la formació de l’Imperi el 1870 havia tingut a Alemanya la burgesia educada, la Bildungsbürgertum, i contrari, el seu rival, el Partit Socialdemòcrata Independent d’Arthur Krispien, va treure 84 escons, 62 més que la vegada anterior. Estava clar el transvasament de vots. Tots dos no es van posar d’acord per formar govern. En canvi sí que ho van fer els diversos partits de la dreta, des dels “populars” del DVP fins als nacionalistes del DNVP.

El 6 de juny del 1920, el socialisme alemany va fracassar a causa de l’actitud de l’esquerra radical i d’una opinió pública ansiosa de canvis utòpics i induïda a rebutjar Walter Ratheanu; l’ambient va afavorir l’histrionisme de la cultura de cabaret tan ben retratada a la pintura de Georg Groz, i que va fer possible grans obres com l’Òpera dels tres penics de Kurt Weill amb textos de Brecht, que cantava amb la seva veu esquinçada Lotte Lenya; i també pel·lícules d’expressionisme ferotge com El gabinet del Dr. Caligari de Robert Wiene.

Semblava que la nació tenia capacitat per evitar la gravíssima situació en la qual havia caigut. Alguns escriptors, Thomas Mann,