“Anhelo que la meva cançó sigui verb vivent”

Esgarip atrapat en campana nasal, la veu de Rickie Lee Jones obria forat a una profunda consciència, de vegades derivativa, anhelosa d’atrapar tot allò que ens fa humans. La seva pròdiga expressivitat musical, desenvolupada en una discografia que mai no va seguir la línia recta de la mediocritat, ha anat trenant una imprevisible trajectòria, tan contradictòria com els nostres dubtes apressants o les breus certeses. Per les esquerdes del mirall en què es contempla aquesta atípica cantautora penetren llampecs d’ànim vital.

Cultivada en la poesia dels beats i la intrepidesa sintàctica del jazz, Jones no ha obviat la tradició pop ni la mitologia del rock, llaurant-se un camí solitari que va anar diluint la hipster de vella escola que un dia va ser, fins a manifestar-se plenament la poetessa que sempre va contenir. Enplena maduresa que no ha llimat un exuberant instint, conclou un nou episodi vital amb les seves primeres cançons després de sis anys. Des d’una nova localització geogràfica: es va mudar de Califòrnia a la pintoresca, musical per naturalesa, Nova Orleans.

El nou àlbum, The other side of desire, en què acomiada un pare problemàtic però estimat i emprèn un particular viatge cap al món còsmic, combina de manera orgànica la cançó amb ànima de clàssic radiofònic —ho és Feet on the ground— i la divagació existencial exposada amb alè explorador. Això últim delimitat per la seva veu entremaliada, de la qual emergeix una ànima irreductible i bella. Escoltar Rickie Lee Jones és atendre la nostra tan sovint denegada excepcionalitat. gran part de les nostres vides. El cinisme és una altra cosa, i no hi ha gaire a discutir amb algú que ha perdut l’esperança, haurà d’experimentar vivències que el portin a altres conclusions. No sabria què aconsellar-li, tret que fos un ésser estimat. En aquest cas, li deixaria un rastre d’engrunes. O li assenyalaria les estrelles i li diria: què passarà allà dalt?, em pregunto si ens estaran observant.

No ha oblidat la seva experiència d’un èxit prematur i fútil. Les debutants d’avui ho tenen pitjor, atès el soroll de les xarxes socials.

Crec simplement que has de fer cas al teu cor, al teu propi horitzó. Has de recordar que poder fer el que estimes diàriament és un regal extraordinari, i que et paguin per això una gran responsabilitat. Has de protegir el teu art de la gravetat del poder, dels diners, aquesta llum que t’atreu de maneres tan diferents. És important reservar-te el temps necessari per somiar i escriure. Gaudeix de tu mateix, del que tens d’únic i del que et fa semblant als altres, de totes les veus del cor. Canta-ho ben fort de vegades. I no ho venguis sexualment, això va contra els drets de totes les dones i acaba al cubell de les escom- braries que és la ment d’un pervertit, al vas trencat d’un brut tuguri on noies reals tenen la resposta per a aquests capricis de la moda i l’entreteniment.

Sembla orgullosa de la seva edat, aquesta maduresa que tant aclapara altres dones.

Sospito que cada edat té els seus dons que la fan digna de viure-la. Són com capes en una obra d’art. La capa és bonica per si mateixa, però com a part del tot el seu significat canvia. El do de la paciència que pot portar l’edat és meravellós, però pot confondre’s amb saviesa adquirida en comparació amb la impaciència juvenil. Volem creure que hem guanyat en saviesa, que aquesta ens guia a través d’aigües turbulentes, un timó on abans no n’hi havia cap. Però sospito que disposàvem de tot des del principi, per bé que la nostra capacitat de comprendre i valorar-ho canvia a mesura que ens fem més grans i perdem la perspectiva de la joventut.

En les lletres, pretén que l’oient arribi a habitar la seva ment?

Nosurto de mi mateixa per observar els meus processos. Quan crees, la teva tasca no és per als altres, això passa més tard. Quan escrius un poema, estàs construint una muntanya, un arbre, un vent d’una altra galàxia. Comprimeixes sons i alliberes cavalls salvatges que només senties córrer en la llunyania i de sobte es converteixen en animals embogidament vius. No penses: la meva feina és fer... Et veus empès al darrere d’aquests cavalls, on et sents tan a gust, agafant-te, sagnant, rient...

Aleshores, el receptor...

Si el lector experimenta una cosa que jo ni tan sols no sabia, ja que estava sent arrossegada, és que s’ha entregat al viatge. Es tracta del lector, no de tu. On anirà? Fins on s’enfilarà avui? No tens res a veure en les seves decisions. Es pot enfilar a una falca vulgar, a Dylan Thomas o als Salms; el vehicle que és el teu poema no és la cursa mateixa. El cos del lector, els seus sentiments, els seus ulls, són la cursa. Els lectors llegeixen, escolten les paraules i aquestes arrelen. No pots planejar-ho. Ni has de jutjar-ho. La teva relació és amb el poema, no amb les seves accions en ments alienes. Dit això, sempre anhelo que la meva cançó sigui verb vivent. Que arreli i creixi, en llocs i de maneres místiques. I, en secret, espero que un dia algú digui: mira, aquesta flor, la seva arrel va sorgir d’aquell poema que va sospirar Rickie.

Quina cançó del nou àlbum podria aconseguir-ho?

No pot explicar-se l’àlbum en una sola cançó, o no hauria estat necessari escriure les altres. Si tingués l’oportunitat de cantar-ne una davant de públic, que els portés a escoltar-ne d’altres, potser seria Valtz deMonPere (Lover’s Waltz). Musicalment és molt agradable, i conté algunes idees místiques, l’amor que sobreviu a la mort del cos.

D’‘Infinity’, una altra de les cançons, sembla deduir-se que la vida és només avantsala de l’etern.

Infinity ens porta a l’espai, on els esdeveniments encara no han acabat sinó que viatjaran eternament en onades lluminoses. Vaig decidir escriure sobre la meva filosofia, les meves idees científiques i metafísiques, la naturalesa del temps, l’espiral de l’univers. M’agrada que sembli un lloc tan solitari que, alhora, s’expandeix urgentment.