Opina que la societat de l’espectacle cultural ininterromput reflecteix un interès real per la cultura o, al contrari, l’enfosqueix?

Estic convençut que l’espectacle cultural serveix de ben poc. Avui dia un vint per cent de tot aquest espectacle (premis, recitals, festivals – festival ja és una paraula que Déu n’hi do...–) és profitós, autèntic, seriós, però un vuitanta per cent només és soroll. La indústria de l’entreteniment constant augmenta a mesura que la cultura baixa. Cap activitat seriosa no es fa massivament, sinó a soles. Plorar, riure, es fa tot sol. Per escriure i llegir poesia s’ha d’estar sol. El lector és l’intèrpret d’una partitura (el text literari) i no només ha de to

en solitud, sinó que, a més a més, ha d’aprendre a tocar-la lliurement, profitosament. En comptes de proclamar “estimeu-vos els uns als altres”, jo diria, “doneu-vos cultura els uns als altres”. Sense cultura certament no anem enlloc. Avui la ciència salva els éssers humans de la intempèrie física. Aquesta necessitat la tenim coberta. Però la intempèrie moral és una putada. Encara que estigui provat que la cultura en si mateixa no resol res (no oblidem el terrible exemple del nazisme), és vital ensenyar la gent a gestionar la cultura. El sistema educatiu ha d’ense- nyar els nois a utilitzar la cultura perquè quan siguin grans sàpiguen per ells mateixos en quins llibres o en quina música podran trobar resposta a les caigudes, a les frustracions sentimentals o al dolor per la mort d’un ésser estimat que ens procura el destí. Els adolescents estan preparats per aprendre. Però, se n’ha assabentat el sistema?

Vivim temps molt paradoxals. Podem reflexionar sobre la cultura sense baixar a les profunditats dels nostres greus problemes socials?

Molt em temo que la confusió ho envaeix tot. L’ésser humà s’ha determinat a creuar la línia vermella que separa el que necessita per viure del que no necessita en absolut. En temps passats, l’opulència era dels molt rics, ara una part significativa de la població té molt més del que necessita. Per sota d’aquesta línia vermella s’és una societat digna; per damunt, indigna. I, mentrestant, hem dinamitat la seguretat de tenir un ofici més o menys per a tota la vida. Escriure poesia no és un ofici, és una activitat molt diferent. Em refereixo a ser fuster, o obrer en una fàbrica. Perduda aquesta seguretat, anem cap al desastre.

Parla col·lectivament i referint-se a Occident.