La Vanguardia (Català) - Culturas
Entrevista amb Oliver Assayas
El cineasta passa del registre polític a l’intimista a “Viaje a Sils Maria”
L’any 1985 s’estrenava Rendezvous, un eixelebrat melodrama dirigit per André Téchiné que, de la nit al dia, convertia en estrella la seva protagonista, una joveníssima Juliette Binoche. El coguionista d’aquell film era un també jove Olivier Assayas, aleshores conegut bàsicament per les seves interessants col·laboracions a Cahiers du Cinéma. Ara, a Viaje a Sils Maria, ja consagrat com a cineasta, ofereix a Binoche encarnar a Maria Enders, una actriu madura a qui li proposen de tornar a interpretar la peça teatral que la va encimbellar dècades enrere, però ara hauria d’incorporar un personatge diferent, més veterà que el d’aquella ambiciosa noia a qui va donar vida antigament, paper, que ara recau en la puixant Jo-Ann Ellis (Chloë Grace Moretz). El paral·lelisme entre realitat i ficció, entre Binoche i la fictícia Maria Enders, està servit, ressona l’eco de Rendez-vous
L’esmentat paral·lelisme no és cap altra cosa que el primer imés palpable exponent del constant joc de miralls que el film desplega: el món del show business sotmès a les implacables mutacions actuals i a les inevitables comparacions amb un ahir que s’entossudeix a semblar millor, les similituds entre la realitat i l’obra que s’ha de representar, la personalitat de les mateixes actrius traient el cap rere els personatges als quals encarnen... Però tot aquest entramat no és una finalitat en si mateixa, no respon a una pura filigrana narrativa, sinó que s’encamina a desentranyar els temes crucials que s’amaguen després d’aquesta cascada d’aparences millor o pitjor guardades. Em refereixo a qüestions com el vertigen davant l’avenir, el balanç vital, la vanitat ferida o la conveniència d’assumir el present i desconfiar de l’entabanadora nostàlgia, temes tots ells que conflueixen cap al que és, sens dubte, el motor central de tot el cinema del director, que no és un altre que el pas i el pes del temps, la constatació dels seus devastadors efectes i, alhora, la necessitat de superar-los, tal com es desprèn de l’esplèndid pla que clausura la pel·lícula. En efecte, hi ha un deix de resignació als ulls de Maria Enders, però també enteresa, serenitat davant el que reconeix com a pura llei de vida.
Cineasta eclèctic, al·lèrgic a la cinefília convencional, d’uns amplis interessos culturals que el permeten nodrir-se així mateix d’altres camps com la pintura, la música o la literatura, Olivier Assayas estima els relats escassament explícits, procura reservar espais per al secret, per al misteri íntim, i Viaje a Sils Maria no és, en això, cap excepció. La interessantíssima relació que s’entaula entre Maria i la seva assistent Valentine (Kristen Stewart) és un immillorable exemple d’aquesta inclinació per una complexitat i per una ambigüitat que respon al desig d’esquivar tòpics i d’atiar l’espectador inquiet perquè completi, amb la seva intuïció i, qui sap si amb la seva pròpia experiència, els suggeriments que li proporciona la pantalla.
E.A.
“Què li podia aportar jo de nou a Juliette Binoche? Què li podia oferir de diferent amb aquest film?”