Els nens sota el nazisme

La tragèdia continua estremint, sobretot si ens arriba amb veu de nen. El testimoni d’una adolescent jueva que va acabar els seus dies al camp de concentració d’Auschwitz, un supervivent de l’horror nazi en format de llibre infantil i un nen que Hitler modela a la seva imatge i semblança al cor mateix del Berghof, la residència del Führer als Alps de Baviera, són les tres noves propostes que ens arriben coincidint en el temps i que demostren que per molt que s’hagi escrit, encara queda molt per dir. Tres veus rotundes que ens parlen d’una innocència robada en el pitjor dels casos i corrompuda en el menys dolent.

el testimoni

“Avui faig tretze anys. Vaig néixer un divendres 13, dia de la mala sort”. Eva Heyman no és supersticiosa, però la seva mare, Ági Zsolt, sí. I d’això, i d’ella, així com de la resta de la seva família, deixarà constància al seu diari, regal d’aniversari, sobre el qual durant poc més de tres mesos l’Eva aboca tots els seus anhels, pors i frustracions per les injustícies dels nazis. Un diari que acaba abruptament el 30 de maig del 1944 amb un “ja no puc continuar escrivint, petit diari meu, els ulls se m’inunden de llàgrimes”. Els nazis trucaven a la porta.

Eva Heyman és per a la ciutat d’Oradea –Hongria durant la Segona Guerra Mundial i avui territori romanès– el que Anna Frank va ser i és per al món. La seva història, pràcticament desconeguda, comença el 13 de febrer del 1944, pocs dies abans que els alemanys envaïssin el país i quan el món ja era plenament conscient de les intencions genocides dels nazis cap als jueus (Anna Frank, amb un relat més madur i literari, comença a escriure a primers de juny del 1942). Els seus pares es van divorciar, per la qual cosa l’Eva se’n va anar a viure amb els seus avis materns, i la seva mare es va tornar a casar amb un conegut escriptor hongarès. Un dietari que ens arriba gràcies a Ned Ediciones.

Encara que comencem la lectura advertits del tràgic final –l’Eva mor el 17 d’octubre del 1944 a Auschwitz–, saber-ho no ens eximeix del patiment. Ni tan sols l’Eva no és aliena al seu possible final. Ho intueix a cada pàgina, des que la seva millor amiga, la Marta, és deportada abans de l’ocupació alemanya i la presència de la qual es fa recurrent en el relat de la nena: “Des que hi ha els alemanys aquí no faig altra cosa que pensar en la Marta. Ella també era una nena i malgrat això els alemanys la van matar. Però jo no vull que em matin! Jo vull ser fotògrafa de premsa i als vint-i-quatre anys casar-me amb un ari anglès, o potser amb en Pista Vadas (el seu amor incipient)”, escriuria el 26 de març, un dia després de la invasió alemanya d’Hongria i el mateix en el qual la seva mare dictaria sentència: “Ági (la mare) diu que s’ha acabat tot, que no arribarem al final de la guerra”.

“Acompanyem l’Eva en el seu descens cap a l’horror, esglaó a esglaó”, escriu en el pròleg de la versió catalana Vicenç Villatoro (el pròleg de la versió castellana va a càrrec d’Elvira Lindo). Un camí en el qual noves paraules van cobrant significat –“no sé ben bé què és el feixisme, segurament vol dir que als jueus se’ls emporten a Polonia”– i durant el qual l’Eva és desposseïda de la humanitat que possibilita el seu extermini.

El valor documental del llibre és també notable, ja que part va ser escrit entre els murs del que va ser el gueto més gran al nord-oest de Transsilvània, i que les autoritats feixistes de Budapest van declarar com a model pel terror que va sembrar: “Estan recorrent tots els edificis del gueto i seleccionen certes persones, gairebé sempre els rics, i se’ls emporten a la fàbrica de cervesa Dréher. Allà els torturen fins que canten on havien amagat les seves possessions. Sé que els claven unes pallisses de por, perquè l’Ági diu que fins i tot des de l’hos-

“No sé gaire bé el que és el feixisme, segurament vol dir que als jueus se’ls emporten a Polònia”, escriu l’Eva