La Vanguardia (Català) - Culturas
L’últim dibuixant
L’últim còmic de Blutch (Estrasburg, 1967), enfant terrible, tanca en una estructura convencional una bomba de rellotgeria absolutament punk. L’estructura circular aparenta domesticar un exercici de ciència-ficció onírica que es resisteix a qualsevol articulació predictible. La història de Lantz, un dels últims dibuixants que encara creuen en l’artesania manual, autor del Nou Nou Testament, una obra esperada per centenars de milers de lectors, es va bifurcant a través de tecnòcrates que proven de robar-li l’autoria i de personatges femenins que li roben el protagonisme. Entre ells, una artista que se sotmet a l’explotació laboral de Media Mondia, monopoli del món del còmic, que ha desenvolupat una tecnologia que permet produir historietes sense intenció ni voluntat. Les empleades fiquen les mans en una màquina amorfa i creen sense saber-ho, perquè han perdut el control de les mans.
Sobre el poder de les mans (el dit índex és una arma en la lògica del còmic); sobre la bogeria de la indústria cultural (Media Mondia podria ser una editorial literària, una productora audiovisual, una fàbrica qualsevol de “continguts”); sobre la possibilitat de ser personal en un món que no valora l’originalitat si no és en cadena, parla aquest còmic hipnòtic, que combina figures dibuixades fins al seu últim detall amb altres de només esbossades, que juga amb una paleta de colors (vermell, blau, ocre) que comunica alternativament calidesa i fredor, que imagina tecnologies de la imatge que només un dibuix molt artesanal i molt elaborat poden materialitzar. Tot això amb intertextos en el guió de Molière o Poe.
Un llibre incòmode. L’antítesi perfecta d’aquestes paraules d’un dels seus personatges: “El seu projecte és convencional, sense alè, sense força... Perfectament inofensiu... Bravo, amic, li prepararem el contracte”.