Foster Wallace breu

L’editorial Periscopi s’ha proposat traslladar al català l’obra de David Foster Wallace (Nova York, 1962– Claremont, 2008), i aquest és el tercer llibre que en publiquen. Aquesta edició rastreja els tres llibres de contes del nord-americà –escrits els tres en diferents períodes de la seva obra– i en selecciona els millors de cadascun. La compilació ha anat a càrrec de l’escriptor Vicenç Pagès, que firma un substantiu pròleg en què es mostra una afinitat generacional. Cal destacar també la traducció de Ferran Ràfols.

Autor postmodern, de l’autoconsciència, que supera l’anomenada narrativa de l’esgotament, antirealista, antiminimalista, gairebé tan irònic com politicomoral, els contes de Foster Wallace figuren avui en totes les històries del conte literari. La nena dels cabells estranys, que dóna títol al primer volum –en què els joves de l’època Reagan tenen molta presència–, és un conte paradigmàtic. Veiem un problemàtic jove republicà en les seves experiències amb l’LSD, les quals difuminen la cesura entre la realitat i la seva projecció mental.

Al segon volum de contes, Entrevistes breus amb homes repulsius, publicat el 1999, trobem un conte emblemàtic: La persona deprimida. Si aquest recull sobresurt per un tenor més radical en l’experimentació (notes al peu, digressió, subcontes, pluralitat de registres, puzle estructural, subordinació de la trama al personatge, contrabalança entre sarcasme i denúncia), en aquest relat es porta al límit l’estratègia dels personatges de l’aplec per fer passables les seves manies i neurosis.

L’any 2004, Foster Wallace va escriure Extinció, el seu recull més breu i per a molts lectors el millor, el qual revela un interès per les relacions de parella i, com en tota l’obra del nord-americà, pels mass media. Un altre pioner i L’ànima no és una forja són exemplars.

Si, a finals del segle XIX, Txékhov va fer avançar el conte literari després que Poe l’hagués fixat unes dècades abans, a les acaballes del XX se’n van restablir altre cop les bases formals, ara potser més intel·lectualitzades i allunyades encara de la matriu oral i popular des de la qual havia sorgit el conte. Foster Wallace, com revela aquesta antologia, va aconseguir conduir els seus contes des d’una zona experimental cap a un carril central i canònic.