La Vanguardia (Català) - Culturas
DeLillo torna
En efecte, Don DeLillo (Nova York, 1936) torna amb una nova novel·la –més aviat una nova ficció pertorbadora– al cap de cinc anys d’aparèixer Punt Omega, on hi havia l’escena memorable d’un home en una galeria d’art aclaparat pel documental 24 Hour Psycho de Douglas Gordon. Dit això a tall d’inici, m’agradaria precisar algunes coses sobre Don DeLillo. Al meu entendre és l’únic narrador nord-americà que en vigílies del segle XXI assoleix el cim de la seva carrera amb una gran novel·la del seu temps, una mena de novel·la-dida, titulada Submón, que conté la destil·lació de tot el que havia escrit fins llavors, un grapat d’obres totes elles consistents, i la llavor del que produiria fins a hores d’ara, inclosos alguns títols com Cosmòpolis i L’home del salt que fan de DeLillo un dels pocs narradors postmodernistes que interpreten el món d’avui segons les seves pròpies normes i han transformatl’artdelanovel·laenuna cosa conceptual que aspira a la globalitat. Em fa la impressió que DeLillo és un dels comptats narradors que, en aquests moments, amb novel·les com la recent Cero K es mou decididament cap endavant. Cap a on, però? Cap endavant on vulgui que el porti. Les certeses no existeixen. És Cero K una novel·la futurista? En tot cas, on se situa el futur?
Ruido de fondo girava a l’entorn de la por que inspira la mort a l’home contemporani. A Cero K una corpod’anys ració anomenada Convergència, fundada per rics molt rics en un indret remot i desert del Kirguizistan, aconsegueix per mitjans científics i tecnològics avançats, la criogènia i la nanotecnologia, poder triar l’instant de morir amb l’esperança-promesa de despertar a “una nova percepció del món”. Un dels inversors és el bilionari Ross Lockhard (identitat falsa), pare de Jeff, fruit del seu primer matrimoni amb el qual fa una pila que no s’han vist i es mostra radicalment escèptic davant la finalitat de les instal·lacions, i la segona dona, Artis, que, tot i ser més jove, és una de les primeres a sotmetre’s als prodigis de la cambra criogènica.
Com passa en totes les novel·les de DeLillo, és difícil contar-la com si fos una història realista, i d’altra banda s’estructura narrativament com un sistema de blocs contraposats –pare i fill, passat i futur, fe i incredulitat, amor i recels– pels intersticis del qual circula la poètica, la metafísica i les descripcions entre realistes i visionàries –tan pròpies de DeLillo com formidables– del món inhabitable per l’avarícia i la violència que causen estralls i amenacen amb l’apocalipsi final personificada per Stak, el fill ucraïnès d’Emma, l’amor més recent de Jeff, convertit en nen-soldat “en un país d’una sola persona”. Jeff admet la seva “triste e incriminatoria incapacidad para contarle (a Emma) quién era yo, para narrar la historia de Madeline (su madre) y de Ross, o la de Ross y Artis, así como el futuro petrificado de mi padre y mi madrastra en su suspensión criogènica”.
Crec que ben bé hi ha un parell de coses clares en aquesta novel·la circular que comença i acaba amb la frase llampant i alhora fosca de Ross al seu fill Jeff, segons la qual “todo el mundo se quiere apropiar del fin del
És un dels comptats narradors que avui es mouen decididament cap endavant. Cap a on? No hi ha certesa
mundo”. On som en el temps? Si l’avenir el tenim inserit en el present, Jeff es pregunta: què és el meu món i qui sóc jo en el seu si? Per trobar la resposta i que l’artista aconsegueixi fer-la extensiva als seus contemporanis, s’imposa la creació d’un nou codi (grunyits prelingüístics, crits o silencis) més expressiu i adequat que les velles i gastades paraules per donar nom a tot allò nou que cal anomenar. Això ho diu DeLillo al llibre que és pura delícia textual? Potser sí. O no.