L’Espanya sense gent

I de sobte, al final, l’autor es destapa utilitzant la primera del plural per primera vegada. “Somos viejóvenes”, afirma, i amb aquest “nosotros” el seu assaig canvia i adquireix un sentit renovat. El capítol havia començat molt lluny, a l’Argentina, descrivint una tendència musical protagonitzada per “jóvenes antijuveniles” que marxen de la ciutat per investigar la seva tradició oblidada i descobrir fondària en el passat rural. Però aquesta nova sensibilitat, a Espanya, també s’estaria reproduint en el camp literari entre escriptors joves i urbanites que assumeixen el germen de la seva identitat en un país gairebé deshabitat –La España vacía del títol– però que és el seu origen. “Procedemos de allí, de un lugar que no existe o que está a punto de dejar de sentir”. A través de la interiorització d’aquest espai, conclou Sergio del Molino, passejant per aquesta geografia, la seva memòria i el llenguatge de les àvies, podria refundar-se “un patriotismo eficaz”. Aquest és el driblatge final d’un llibre inesperat que té la virtut de desintoxicar discursos petrificats per la reiteració dels llocs comuns.

Parteix de les dades. “La España vacía es la España interior y está formada por las dos Castillas, Extremadura, Aragón y La Rioja. Un territorio enorme para los estándares europeos”. Constitueix el 53% del territori del país, però, descomptant els centres administratius,

Constitueix el 53% del territori però només hi viu el 9,9% de la població. És una excepció continental

només hi viu el 9,9% de la població. Aquest desequilibri, segons les estadístiques, és una excepció continental, com també ho és, per contrast, la morfologia d’aquests pobles. Són semblant els pobles de França, Bèlgica, Alemanya o fins i tot Itàlia, a prop els uns dels altres, amb masos i granges disseminades pel seu perímetre. A l’Espanya buida, per contra, són solitaris i “parecen fortificaciones