Cremat i fogós

Fa unes setmanes vaig visitar Altamira. Bé, la “neocova”. Està bé des del punt de vista didàctic, però hi falta la temperatura, la humitat, la ressonància de gruta que et traslladi a fa 15.000 anys. Hi falta l’emoció. Hi falta relat. Començant per la fredor de l’edifici del museu: l’anomenen al web “edifici d’autor”, però sembla un tanatori. La sorpresa la vaig tenir a la botiga de records: al costat d’unes tasses amb bisó hi havia el Diccionario de Literatura para Esnobs publicat per Impedimenta. La literatura és un fòssil? És tan extinta com un mamut?

Pensant en aquestes coses m’apunto a la presentació del llibre Pàleo receptes (Cossetània/Libros Cúpula) escrit pel catedràtic de Prehistòria

i la seva col·laboradora, Per això i perquè pressento un “esmorzar de forquilla”. I les receptes del llibre prometen: llengua de ren amb gerd, tires de senglar fumades amb tirabecs, mousse de medul·la de cavall batuda amb maduixes... amb el seu clàssic barret d’Indiana Jones i una panxeta poc paleolítica, explica que s’han trobat focs plans a terra per mantenir calents els aliments i forns de fins a 40.000 anys d’antiguitat. Reconeix que el llibre no deixa de ser un divertiment, però també una lliçó de prehistòria, i apunta que aquests plats, on no falta el senglar al forn o el cor de bou, “són una dieta perfecta per a un oficinista actual... si quan surt de la feina corre quatre o cinc hores”.

a més de codirector del jaciment d’Atapuerca, és un divulgador amb molts llibres a la seva esquena. Li demano cita al seu santuari de l’Abric Romaní, una excavació neandertal amb estrats de 70.000 anys d’antiguitat, posada en marxa per la seva tossuda perseverança.

Capellades és a 50 quilòmetres de Barcelona, però és un altre món. Els sortints de roca que es veuen des de la carretera et remunten als temps en què per la Cinglera del Capelló es caçaven rinoceronts. sempre hiperocupat, quan arribo a les nou del matí ja m’està esperant. Treu dues cadires de tisora i ens asseiem davant el paisatge com en un mirador de la prehistòria.

Em parla de la seva teoria que les grans migracions humanes es van deure no als canvis del clima sinó a l’evolució de la tecnologia, de com troba a faltar a l’escola l’ensenyament en la curiositat o el seu lament per una crisi que ha fet que hàgim perdut una generació de joves molt ben preparats: “Els bons han hagut d’anar-se’n fora”. M’explica els seus dos pròxims llibres que han de sortir a la tardor: un llibre per a joves il·lustrat per i escrit en col·laboració amb

Un altre de recapitulació de quatre dècades a Atapuerca

Eudald Carbonell Carbonell, Francesc Miralles. Rosa Tristán. Cinta Bellmunt. Pilarín Bayés Carbonell, Carbonell,

escrit amb

Em parla de la seva fe de científic en la intel·ligència operativa davant la intel·ligència emocional: “Un avió no es construeix amb emoció sinó amb coneixement”. Però li dic que no em crec que sota aquesta cuirassa del racionalisme científic no quedi alguna cosa dels somnis del nen que amb cinc anys recollia fòssils. Somriu. Em confessa que acaba d’acabar un llibre de poesia.

Em diu una cosa que em deixa tocat: “Estic cremat. Si tornés a néixer no faria el que he fet”. Ha posat l’arqueologia catalana i espanyola en la champions, però per cada pedra que ha picat, ha hagut de trucar a centenars de portes de despatxos, fundacions, empreses i petimetres. Molt desgast. “Per tirar endavant el projecte has de muntar estructures i equips. I et converteixes en un presoner del teu propi projecte. Tens 300 persones treballant. Has de buscar diners per pagar la gent. I si no ho busques tu, no ho busca ningú”. En aquest país escriure és plorar. Investigar és picar de peus. ANTONIO ITURBE

T. ITURBE El catedràtic Eudald Carbonell