El primer editor literari

Fa una mica més d’un mes, amb la meva dona i la meva filla, vam fer un viatge pel Vèneto a la recerca dels edificis d’Andrea Palladio. Vam iniciar el recorregut a Vicenza i el vam acabar a Venècia, on per sorpresa van descobrir una exposició sobre l’impressor Aldo Manuzio a l’Acadèmia. Va ser un colofó perfecte, perquè encara que Palladio va néixer seixanta anys després desenvolupar la seva carrera el segon.

Manuzio pot ser considerat el primer editor literari de la història, perquè va ser el primer impressor que es va entossudir a construir un catàleg segons un criteri d’exigència i no complint simples encàrrecs de mecenes. El seu rigor –es va envoltar d’erudits grecs per a les seves edicions bilingües de grans obres de l’antiguitat– anava acompanyat d’un minuciós treball estètic. Va inventar els llibres de butxaca amb les seves edicions en vuitè, que es van convertir en símbol d’estatus i amb els quals posaven orgullosos els personatges rellevants de l’època, com palesen els retrats de Ticià, Parma el Vell, Lotto i Parmigianino inclosos en l’exposició.

Sobre aquest personatge en sap molt Javier Azpeitia, que ha estat editor, l’any passat va comissariar una mostra sobre Manuzio a la Biblioteca Nacional de Madrid i ara ha decidit dedicar-li una novel·la. El gran repte de relatar una aventura essencialment intel·lectual és que pot resultar poc èpica o trepidant. L’autor esquiva aquest perill mitjançant una traçuda argúcia narrativa: la trama arrenca després de la mort de l’impressor, quan un dels seus fills, que amb prou feines ha conegut el seu progenitor, visita la seva mare, retirada en una vila, i li exposa la intenció d’escriure la biografia del pare que idolatra. La vídua voldrà llavors confessar-li un secret: el de l’obra que Aldo mai no va arribar a editar, un llibre sobre l’amor d’Epicur el destí del qual s’ explica al final de la novel·la i que no revelaré per no incórrer en un espòiler, però que està directament connectat amb l’amarga derrota de l’ideal humanista de Manuzio: “El somni que el va fer venir a Venècia no és més que això: un somni sense gaire connexió amb la realitat. La ruta del llibre, diu, no porta a cap lloc nou. La ruta del llibre porta al mateix lloc on portaven la ruta de les espècies i de la seda: al mercat de Venècia”. I és que el somni de l’esperit i el negoci són els dos pols no sempre fàcils de conciliar de l’edició.

La novel·la recrea el periple d’Aldo des de la seva arribada a Venècia i la seva col·laboració amb el cobdiciós Andrea Torresani, propietari majoritari de la impremta i amb el temps el seu sogre. Azpeitia posa especial interès a retratar Manuzio com un ésser humà i no com un mite en un pedestal, per a la qual cosa utilitza detalls quotidians i una certa ironia. Com quan Pico della Mirandola apareix, fugint dels seus enemics florentins, disfressat de dona. No és l’únic personatge històric que surt en aquestes pàgines, també trobem Erasme, que va passar una llarga

Azpeitia posa especial interès a retratar Manuzio com un ésser humà i no com un mite en un pedestal Manuzio va inventar el llibre de butxaca amb les edicions en vuitè, que es van convertir en símbol d’estatus A la novel·la apareixen també Erasme i la ciutat de Venècia com a suggestiu teló de fons

temporada a Venècia amb el protagonista, preparant l’edició dels seus Adagia. La ciutat, aleshores amb una situació política convulsa, és un suggestiu teló de fons perfilat amb pinzellades: els canviadors, els fabricants de paper, les meuques, l’Església...

Aquesta apreciable novel·la és abans que res un homenatge als qui viuen per i per als llibres, tal com queda clar en el seu començament: “Entre la diversitat de tipus que conformen l’espècie humana, un dels més peculiars és el dels qui renuncien a viure el món per llegir-lo”.