Serra de Chardin

“Hem convingut que existeix el dolç i l’amarg, el salat i l’àcid, i segons aquesta convenció existeix l’ordre. En la realitat només són els àtoms i el buit”

La frase, atribuïda a Demòcrit, la vaig llegir fa gairebé cinquanta anys en un llibre de química. Em va agradar el sabor de “segons aquesta convenció existeix l’ordre”. La convenció com a barrera davant l’abisme, dic contra el caos. De l’alfabet al Dret, passant pel codi de la circulació, les normes d’urbanitat i qualsevol sistema de representació plàstica. En aquest terreny se la menysprea a consciència, i ja és dogma que ningú no pot seguir-la i ser creatiu, oblidant dues coses molt importants: una, que les avantguardes artístiques han estat creades per aquells que van jugar amb els límits de la convenció, sense pretendre eliminar-la; l’a altra, que molts grans artistes, de Mozart a Balthus, han treballat molt còmodes dins seu, amb resultats que no necessiten apologia.

Veient els preciosos retrats que Xavier Serra de Rivera exposa a Artur Ramon, és un gust veure com la seva pinzellada es recrea en les convencions del gènere establertes en els últims sis segles, mantenintse a respectuosa i sàvia distància de l’hiperrealisme. El retrat neix de la tensió (utilitzo el terme a consciència) entre l’autor i el model, i és extraordinari quan aquesta tensió es resol amb l’alegria i la dolçor amb què ho fa Serra de Rivera. Amb la mateixa mestria, més sòbria, es mou en aquest terreny que la convenció anomena bodegó, i encara millor, natura morta, pintant objectes, fruites o racons de l’estudi de Sant Pere més Baix a on va Xavier des de fa mig segle.

Però és a la gran avantsala de la galeria on resplendeix i demostra que un dels llenguatges de l’art no ha perdut ni un bri de la seva capacitat de relatar i sorprendre. En una sèrie de bodegons de fruites sobre safates d’estany o d’esmalt antic, la brillantor de la fruita juga amb els mil matisos del gris emblavit mostrant com el color mil vegades renovat de la vida se sumeix en el tènue gris del record. El bodegó esdevé vanitas. Tot això sota la mirada serena de mitja dotzena d’autoretrats en els quals l’artista s’inclina davant Chardin, un altre que no va creure necessari renegar de res per llegar una obra meravellosa. A ell se li ret explícit homenatge en un dels bodegons més bonics que hagin sortit del pinzell de Serra de Rivera. Fins al 31 de maig, no es despistin. PERICO PASTOR