L’art del retrat

Com va arribar al personatge d’Oleg Karavaitxuk, aquest músic rus de 89 anys, l’únic qui se li permet de tocar el gran piano imperial de l’Hermitage?

Va ser una decisió impulsiva. Em vaig trobar un vídeo de l’Oleg tocant amb una funda de coixí al cap i aquesta imatge, per descomptat, em va atrapar. És algú que viu en la misèria, en una casa als afores de Sant Petersburg sense llum ni aigua, però amb una vitalitat increïble: cada dia per a ell és un dia guanyat a la mort. Bé, el cas és que vaig començar a veure altres vídeos seus, a investigar, i vaig veure que hi ha poquíssima informació sobre ell, encara que ha estat compositor de bandes sonores, per exemple, de Kira Muràtova. Casualment, vaig començar a conèixer algunes persones que em van portar fins a ell, a Sant Petersburg. Primer s’hi va resistir, no em volia veure, sempre enutjat i esquerp. Però jo vaig continuar amb la meva: sabia que hi havia alguna cosa i vam continuar en contacte gràcies al seu ajudant. Me’n vaig anar a Moscou. I allà es van presentar tots dos, per casualitat. És a dir, que per una coincidència, vam acabar tenint una conversa de dues hores. En principi va dir que no volia fer la pel·lícula, però vaig començar a donar-li informació i aleshores va veure que per la meva banda hi havia un interès realment artístic per la seva persona. Per descomptat, a Rússia ningú no volia produir una pel·lícula sobre l’Oleg. Tothom em deia: “Estàs boig, t’enganyarà”. Però de tornada a Espanya vaig conèixer la Tània Balló i al final he acabat fent una pel·lícula russa amb fons espanyols, en la qual també hi ha a la producció Marta Andreu, Serrana Torres i Luis Miñarro, que va entrar al final.

I aleshores va començar l’aventura de debò...

Sí, el vaig convidar a venir a Espanya –a ell, que no havia sortit mai de Rússia– i el vaig portar a veure El jardí de les delícies, d’El Bosch, pintor amb qui té una connexió especial. No sé, era una primera idea del que havia de ser la pel·lícula, ja que a mi sempre m’agrada tenir una idea com a punt de partida. I va funcionar. El viatge va suposar per a ell una trasformació absoluta i va ser positiu per al que jo volia. D’aquesta connexió espanyola sorgeix, per exemple, aquesta escena en què escriu la carta a la reina Sofia, absolutament boja, però molt significativa. Aquesta relació amb Espanya el vincula directament amb Nikolai Gógol, l’escriptor rus del segle XIX. Jo no l’havia llegit i l’Oleg va insistir que ho fes. Aleshores em vaig trobar aquest relat, Diari d’un boig, en què Gógol descriu un ancià que vol reclamar el regne d’Espanya, i acaba en un manicomi creient que és Espanya. I descobreixo que la manera que té Oleg d’explicar les coses, aquest sentit de l’humor negre, és com en un conte de Gógol. Tots som capaços de transformar-nos cada moment. I el pitjor és que al cinema tendim a tractar els personatges sempre d’una manera monolítica. Jo volia donar a l’Oleg un espai i un temps

“L’Oleg és una persona ambigua, que fa d’home, i després de dona, i ho gaudeix tot (...) també té un vessant emocional amb implicacions polítiques”