Travessia de Tosar

En vigílies d’una estrena al TNC, l’actor i director mallorquí repassa la seva carrera, iniciatives com la gestió del Círcol Maldà, i la seva fascinació per Antonio Tabucchi

“El teatre tot ho trepitja”. Aquesta frase de Thomas Bernhard sembla repetir-se al cap de Pep Tosar (Artà, 1961) cada vegada que l’actor i director reflexiona sobre la seva trajectòria. Hi ha en la sentència del dramaturg austríac una mena de cercle viciós amb què el mallorquí se sent plenament identificat. Denuncien tots dos la desaparició d’una manera d’entendre el fet teatral, com un art autònom, però alhora no poden deixar de tornar a l’escena. Molt d’això trobarà l’espectador que vagi a veure Qui bones obres farà, la peça que proposa a la Sala Petita del Teatre Nacional. Es tracta d’una proposta que actualitza L’hort dels cirerers d’Anton Txékhov per explicar-nos la fi d’una companyia que, després de quaranta anys regentant una sala, es veu abocada a un desnonament imminent. En un món en el qual allò merament espectacular ha substituït el que és profundament estremidor, no hi ha espai ni públic per a aquesta mena d’apostes estètiques.

La companyia decideix, com a comiat, representar la primera obra que van mostrar a la sala, La gavina. Llavors va suposar tota una declaració d’intencions, i ara és una ferida oberta. “L’obra és una elegia al teatre que em va fer dedicar-me a això, i que considero que està pràcticament desaparegut”, reconeix Tosar. En aquesta mateixa línia, hi ha una espècie d’homenatge o picada d’ull al dramaturg polonès Tadeusz Kantor. Gràcies al talent de Mim Juncà, veiem una sèrie de ninots que actuen com a personatges autònoms. De la mateixa manera que els maniquins a

La clase muerta, que Pep Tosar va poder veure al Poliorama el 1983, i que recorda encara com l’obra de teatre que més li ha impactat de totes l esque ha vist .“Quan lar e visito en vídeo encara em commou ”, assegura.

Tosar comença la seva carrera al Teatre Lliure de finals dels anys vuitanta. Una vegada llicenciat a l’Institut del Teatre, són molts els directors (com Sanchis Sinisterra o Mario Gas, per exemple) que el cridaran per contractar-lo com a actor. Hi ha en aquell moment un espectador famolenc de teatre d’autor. “El públic s’havia format i hi havia una predisposició, i això va durar durant dues dècades”. I on és ara aquest espectador? El director es mostra contundent: “La perversió d’aquest teatre ha acabat sent tan poderosa, que una bona part d’aquest públic s’ha rendit i ha perdut l’esperit crític. I la part que no s’ha deixat convèncer –parlem de teatre però podríem parlar de la ciutat sencera i de la crisi de valors– fa molt de temps que ja no va al teatre. Considera que és caduc, un frau. Era un teatre on es tractava el públic des d’un discurs profund, i no estava enfocat exclusivament des de l’entreteniment”. La complaença no està feta per a ell. Fins i tot, afegeix: “Per seduir el públic de masses s’ha copiat, sense escrúpols, la televisió porqueria. Però és pitjor quan ens enganyen i, acudint per exemple a Shakespeare, es banalitza d’una manera grollera el teatre culte i es converteix en un insult a la intel·ligència”.

La coses noli van malament professionalmentperò aviat, quant é poc més de trenta anys, sent la necessitat de donar cos a les seves pròpies idees. D’aquí neix Poemes a Nai –que va recuperar fa poc a la sala Fènix, un espectacle a partir dela poesia de Miquel Àngel Riera que uneix, a través d’un cedé que recopila les cançons que es van interpretar al Lliure el 1990, a Lluís Massanet, Joan Bibiloni i el mateix Pep Tosar.

É sels eu primer projecte personal. Ja no hi ha marxa enrere. Amb Massanet, i al costat de Xicu Masó, intenten establir un teatre a Palma. El projecte avança però perden la paciència amb els polítics de l’època (“la majoria d’ells són avui a la presó”, diu). Tot i això, mantenen el nom de la companyia, Teatre de Ciutat, i basteixen obres amb una identitat intransferible. L’abans i després el marca, sens dubte, Sa història des senyor Sommer, l’adaptació (1993) del relat de Patrick Süskind. Després

Actualitza ‘L’hort dels cirerers’ per explicar la fi d’una companyia que, després de quaranta anys en una sala, es veu abocada al desnonament