l’entrevista, gènere teatral

Hi ha una constant en moltes de les últimes obres de Pep Tosar. I és introduir en la trama un periodista, o algú que documenti el que està passant. A Qui bones obres farà trobem un reporter, a qui ja ningú no fa cas, però que s’entesta a registrar el tancament d’aquest teatre. També a Ivanov un personatge entrevista la resta, encara que no es moguin de la pura ficció. I la mateixa estratègia fa servir a Con la claridad aumenta el frío, a partir de Els meus premis ,el llibre pòstum de Thomas Bernhard. “L’entrevista proporciona una mena d’intimitat que el personatge en societat no ofereix. Obre una finestra molt particular que la dramatúrgia convencional no pot aportar”, diu Tosar.

“Fa força anys que m’interessa especialment la narrativa documental. La primera vegada que ho vaig fer va ser amb Damià Huguet, l’any 2004, amb Esquena de ganivet ,i després l’he anat repetint amb tots els espectacles biogràfics. També amb Lorca, ara”, explica.

A Qui bones obres farà, el periodista “està molt sintonitzat” amb el que li passa a la companyia. “El seu món professional també està en decadència. Han enviat una convocatòria de premsa i ell és l’únic que s’ha interessat”. Sap que és molt probable que no passin el reportatge a la televisió on treballa. “Tots coneixem algun periodista en aquesta situació... Grans professionals que ara són menyspreats perquè no coincideixen amb la manera actual d’entendre la informació. No l’acomiaden, simplement perquè els surt més barat esperar que es jubili”, afirma el director.

Tot i això, el cronista insisteix. I ho grava tot. Algú, en algun moment, posarà en relleu el que allà està a punt de desaparèixer. Encara hi ha escletxes per a l’esperança.