Big bands del segle XXI

Hi va haver un temps en què van regnar el duc i el comte, és a dir Ellington i Basie, i amb ells Woody Herman, Stan Kenton, Benny Goodman, Marty Paich, Gil Evans... L’època d’esplendor de les big bands es va prolongar fins a principis dels anys seixanta. Després, canvis estètics –la creixent força del bebop, l’arribada del free– i econòmics –cada vegada era menys viable reunir i moure tants músics– van minvar el seu nombre. Però no van desaparèixer i n’hi continua havent al segle XXI, com la Lincoln Center Orchestra de Wynton Marsalis (a la foto) que ha gravat discos formidables amb Willie Nelson i Eric Clapton. L’octubre del 2010 van oferir a l’Havana una combinació de swing i ritmes llatins amb ajuda de músics locals. El resultat, que s’edita ara, té ecos de llegendes com Mongo Santamaría i Cándido, i enlluerna.

En canvi, els plantejaments de Maria Schneider tenen poc a veure amb aquesta concepció arqueològica del jazz de Marsalis. És una compositora i orquestradora superdotada –va col·laborar amb David Bowie a Blackstar– i el seu últim disc, enregistrat gràcies al mecenatge, és un bellíssim homenatge als paisatges de la seva infantesa que esprem tots els matisos de la seva orquestra.

I si saltem a Europa destaca la WDR de la Ràdio de Colònia, que ha fet portentosos enregistraments amb Maceo Parker, Dollar Brand, Paquito D’Rivera, Lalo Schifrin... i ara amb Ron Carter. I també l’holandesa Metropole Orkest –barreja de big band i de formació clàssica– que ha col·laborat amb Elvis Costello, Al Jarreau o John Scofield, i el darrer disc de la qual, amb el col·lectiu funk Snarky Puppy, traspua vitalitat.

GETTY