La Vanguardia (Català) - Culturas
La ciutat en comú, la ciutat soferta
Aquesta és la Barcelona de sempre vista des de l’altra banda. Sobre les imatges del progrés industrial i urbà, de l’Exposició del 1888 al Fòrum del 2004, es troba la mirada crítica dels barcelonins més castigats, els que perden perquè remen contracorrent
A casa hi havia un titular de diari que al meu avi li feia més mal del que calia. L’havia publicat el diari republicà El Diluvio el 1899, arran de la mort de Francesc de Paula Rius i Taulet, l’alcalde de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any anterior. “Un cadàver més i un malgastador menys”, deia.
El meu avi guardava aquell retall en una caixa amb altres records d’aquella exposició, postals, carnets de ball, una entrada al recinte firal al parc de la Ciutadella, alguna medalla i retrats d’Audouart, el fotògraf oficial. Rius i Taulet era el seu avi i aquella caixa era una càpsula de memòria, font de l’orgull familiar, però també un antídot contra l’eufòria. “Les ciutats –deia el meu avi– les construeixen homes que remen a contracorrent”.
1860-1888
Rius i Taulet era un monàrquic liberal, un advocat burgès, representant d’una classe industrial que havia donat suport a la restauració borbònica a la recerca d’una pau social que impulsés el creixement econòmic o, el que és el mateix, la perpetuació d’un sistema caciquista i un model productiu que garantia privilegis i beneficis a costa dels més pobres.
La seva gran aliada era la reina regent, Maria Cristina de Habs- burg, vídua d’Alfons XII i mare d’un nen de dos anys que regnaria com Alfons XIII. Els seus enemics, a més dels republicans, eren els regionalistes, gent com Valentí Almirall, catalanistes convençuts que aquella exposició obeïa més als interessos d’Espanya que als de Catalunya. Quan van tancar els pavellons dels 22 països participants i van haver de tornar a la lluita interna, el van acusar d’enriquiment il·legal. El certamen havia acabat amb moltes pèrdues. El nou front marítim, la rehabilitació de la Ribera i haver posat Barcelona al mapa de les grans ciutats europees semblava que no era prou.
Mentre l’Espanya burgesa aplaudia Rius i Taulet i Madrid el temptava perquè fos alcalde de la capital, Barcelona, “la Barcelona traïdora”, com deia el meu avi, li girava l’esquena i estenia sobre ell la sospita de la corrupció. I així va morir, sol, a la seva masia d’Olèrdola, deu mesos després de la clausura de l’exposició. Tenia 56 anys i cap estalvi per sustentar la seva vídua i els seus tres fills, cap patrimoni tret d’aquella casa de l’Alt Penedès.
El final de Rius i Taulet és trist, però no excepcional. A Ildefons Cerdà, l’enginyer que va dissenyar l’Eixample, la ciutat racional, higiènica i transitable, li va passar una cosa similar. La burgesia catalanista no volia aquell projecte tan igualitari que, al final, Madrid va haver d’imposar.
El pla Cerdà del 1860 i l’Exposició del 1888, els pilars de la Barcelona moderna, van ser més mèrit del govern espanyol que del consens social i institucional català, i així vam aprendre que la ciutat no existeix com a unitat de progrés i comunitat harmònica, sinó com a suma dels interessos dels habitants que s’organitzen més bé. Són ells els que, en funció de les pròpies forces, plantegen la lluita i marquen el rumb.
Barcelona, la ciutat de la revolució industrial, pionera del vapor i l’electricitat, oberta gràcies als empresaris que buscaven nous mercats, va forjar el 1888 un model de gestió públic-privat que va servir per impulsar l’Exposició Internacional del 1929, els Jocs Olímpics del 1992 i el Fòrum de les Cultures del 2004. Durant més d’un segle la ciutat ha crescut a cavall dels grans esdeveniments i aquest és el gran llegat del 1888.
1888-1929
De l’altra Barcelona, de la ciutat de les persones que fan possibles els prodigis del progrés, no se n’ha sabut mai gaire. Per a aquesta societat proletària, anònima i desposseïda, Barcelona també és una ciutat traïdora. No forma part del discurs oficial perquè no ha tingut els mitjans –premsa, cinema, fotografia– per fixar una narrativa més equilibrada.
Busqueu a internet fotografies de l’Exposició del 1888. N’hi trobareu moltes. Intenteu, així mateix, trobar alguna imatge del congrés obrer que es va celebrar l’agost d’aquell mateix any al Cercle Socialista del carrer Tallers de Barcelona. No hi trobareu res malgrat que s’hi va fundar l’UGT, el sindicat vinculat al PSOE. Els treballadors invisibles i ignorats, els que havien aixecat l’Exposició Universal, van prendre consciència de la seva capacitat per mobilitzar-se, per ser el contrapoder al conservadorisme de la burgesia i les classes privilegiades. A ells, en gran part, està dedicada l’exposició que Jorge Ribalta ha organitzat a La Virreina sobre “la iconografia fotogràfica de l’evolució urbanística de Barcelona i de la seva popularització” entre mitjans del segle XIX i principis del XXI.
Les famílies treballadores són la columna vertebral d’un discurs expositiu que, aquesta vegada sí, fuig de la monumentalitat urbanística, de com n’és de bonic l’Eixample, la ciutat burgesa perfectament delineada, per treure a la llum la feina, la misèria i la injustícia, la perifèria social d’una metròpoli que, com tantes altres, ahir igual que avui, s’ha fet adulta sobre l’explotació i el despotisme il·lustrat.
Amb l’arrencada del segle XX, la concentració industrial i obrera a Barcelona va afavorir la presa de
consciència del proletariat. Van proliferar les vagues i els atemptats. Als berenars republicans, als mítings a les places de toros, a les manifestacions a favor de la jornada de vuit hores i en contra de la pena de mort hi anaven desenes de milers de persones. Despuntava l’anarquisme i es cremaven esglésies en una ciutat coneguda com la Rosa de Foc. Naixia també el fotoperiodisme. Primer a La Ilustració Catalana (1903) i després a La Vanguardia (1910), i les temàtiques anaven de la vida burgesa a la proletària, passant per l’arquitectura i l’urbanisme d’una ciutat en expansió. L’Ajuntament obria la Via Laietana (1908), urbanitzava Montjuïc (1917) i publicava guies per al “turisme pràctic”.
El noucentisme, conservador i catalanista, era el marc per fer de Barcelona el motor industrial, cultural i identitari de la nova Catalunya. Va ser necessari reinventar la ciutat gòtica –els mites històrics necessitaven pedres– i buscar-li una nova centralitat entorn de la plaça Espanya. L’arquitecte Puig i Cadafalch, difamador de Cerdà, parlava ara de Barcelona com “la París del sud”. L’electricitat, que els barcelonins havien conegut el 1888, impulsava ara una segona revolució industrial i era el tema central d’una nova exposició, la del 1929, amb la Font Màgica i el Palau Nacional, difusor de rajos nocturns.
1930-1939
L’Exposició Internacional del 29 també va acumular un fort dèficit. La burgesia, tot i això, estava satisfeta. La dictadura de Primo de Rivera havia estat un cop dur per al catalanisme polític, però no per als negocis. Els guanys de la Primera Guerra Mundial havien impulsat un creixement que no s’aturava.
El 1930 Barcelona tenia un milió d’habitants, més del doble que el 1888. Faltaven habitatges, transport públic i serveis socials, era urgent un nou plantejament urbanístic, havia arribat l’hora del Gatcpac, el grup d’arquitectes, urbanistes i artistes que dissenyaven un nou progrés, els amics de Le Corbusier preparats per construir una nova Barcelona, menys densa, més humana i racional.
La II República havia posat en marxa reformes socials i econòmiques que amenaçaven els privilegis de les classes acomodades, que van respondre amb un alçament feixista . La Guerra Civil va destruir Barcelona, víctima dels primers bombardejos sobre la població civil en la història d’Europa. L’arribada d’escriptors i fotògrafs internacionals, d’Orwell i Capa, va ajudar –com explica Ribalta al catàleg de la mostra– a divulgar “una imatge antiheroica
de la resistència i del patiment de la població (...). A Barcelona, la iconografia èpica del Front Popular es transmuta en una imatge de derrota i mort del proletariat revolucionari”.
1940-1975
La dictadura va ser repressió, totalitarisme, insensibilitat social i molta pobresa. D’un PIB similar al d’Itàlia a l’inici de la Guerra Civil es va passar a un dels més baixos d’Europa occidental al final del franquisme, similar al de Grècia i Portugal, països que també havien patit dictadures. El desenvolupament econòmic i la modernització social que s’atribueix a aquest període va ser desigual. Barcelona es va omplir d’immigrants procedents del sud més rural i endarrerit, que es van instal·lar en suburbis sense urbanitzar, en habitatges insalubres, de qualitat de vida inferior, en molts casos, a la que tenien al seu lloc d’origen.
La Diagonal, això sí, s’omplia de torres de vidre mentre el règim pactava amb els Estats Units i la Santa Seu. Això va suposar que els marines es gastessin la paga als bordells del barri xino i que l’Església ordenés centenars de sacerdots a l’estadi de Montjuïc amb motiu del Congrés Eucarístic, “un gran acte propagandístic –segons Ribalta– que buscava difondre internacionalment la imatge d’un país i d’un règim catòlic i anticomunista”. La ciutat franquista va aixecar edificis rusc per allotjar
els obrers, polígons com el de Montbau, concebuts per ser interclassistes, i fàbriques com la de la Seat, a la Zona Franca, projectes que normalitzaven la ciutat i ocultaven la dissidència.
1975-1992
Va morir Franco i al poder municipal van arribar els antifranquistes, arquitectes, urbanistes i economistes disposats a recuperar el centre i dignificar la perifèria. Les associacions de veïns i altres moviments socials van participar d’aquest urbanisme renovador i transversal, encoratjat des d’un ajuntament sota control socialista.
Va ser llavors, el 1988, quan el meu avi va conèixer Pasqual Maragall. L’alcalde el va convidar a commemorar els cent anys de l’Exposició Universal i junts van abraçar el bust de Rius i Taulet. Aquell urbanisme pioner que va obrir Barcelona al mar i va beneficiar la indústria, aquell model publicoprivat que el vell monàrquic liberal havia impulsat, va ser inspiració per al nou alcalde que havia aconseguit els Jocs Olímpics del 92.
Barcelona s’hi va bolcar, es va posar guapa, es va entregar a la ciutadania i, per primera vegada en la seva història, fins i tot els més desfavorits es van sentir orgullosos de la ciutat que havien fet una mica més seva. Només els sectors més nacionalistes –molestos pel protagonisme del govern espanyol i la família reial– i els joves punks –que van veure abans que ningú els perills del progrés a tota costa– es van esborrar de la festa olímpica.
1992-2004
Maragall va tenir més sort que Cerdà i Rius i Taulet –va arribar a ser president de la Generalitat–, però també va acabar esclafat pel conservadorisme nacionalista i per la ciutat traïdora. Ribalta creu que “la retirada de Pasqual Maragall de l’alcaldia el 1997 es pot entendre com el final simbòlic de la Barcelona socialdemòcrata i el pas a una era tecnocraticoliberal”.
L’urbanisme barceloní inspirava les urbs de tot el món i la ciutat, convertida en referent internacional de la felicitat mediterrània, es va omplir de turistes de baix cost, turisme de masses com a motor econòmic. Els veïns que es van identificar amb Barcelona’92 i van aplaudir la reforma del Raval (2000) no van entendre de què anava el Fòrum de les Cultures 2004. El discurs oficial, amb ple suport mediàtic, no va aconseguir convèncer-los. Aquells debats banals sobre la pau, aquelles torres de Diagonal Mar, que havien eliminat bona part del patrimoni fabril del Poblenou, no eren cosa seva. Barcelona, com sosté l’acadèmica Mari Paz Balibrea, s’havia convertit en una marca comercial molt apreciada fora, però que ofegava els seus residents, les classes baixes i mitjanes, estancades i empobrides. Aquests perdedors, tot i això, tenien ara les eines comunicatives per contrarestar el despotisme il·lustrat i liberal, i fa un any les van fer servir per guanyar l’alcaldia.