El narrador invisible de la classe mitjana

Ignacio Martínez de Pisón (Saragossa, 1960) va dir en una ocasió, després de guanyar el premi de les Lletres Aragoneses el 2011, que escrivia “des del fons d’un racó ombrívol del cor”. La frase en ell és gairebé insòlita: és un narrador natural, diàfan, de l’estirp de Clarín, Galdós, Pardo Bazán o el seu estimat Pío Baroja, i fuig de les frases poètiques, complexes o afectades com de la pesta. Martínez de Pisón és una persona d’afectes i de rutines: els seus grans amics són els de la universitat (com el bibliòfil José Luis Melero i el gongorista Antonio Pérez Lasheras, dos dels seus primers lectors, o el cinèfil Luis Alegre) i la primera joventut, als quals va afegint sempre a algú perquè és un ambaixador constant de l’amistat, com ho era el seu enyorat amic Félix Romeo; és fidel a la ciutat que va deixar amb poc més de 20 anys, Saragossa, però a la que sempre torna, a la lectura d’esqueles (que sol comentar amb l’escriptor Miguel Mena) i al Reial Saragossa, fins i tot ara, a Segona Divisió i lluny dels seus dies de glòria; Ignacio Martínez de Pisón, casat amb la professora María José Belló, és gendre de Luis Belló, futbolista finíssim del club aragonès als anys cinquanta i entrenador del Reial Saragossa que va aconseguir en menys de dos mesos, el 1964, la Copa de Fira i la Copa del Generalíssim.

Pisón se’n va anar a Barcelona a començaments dels vuitanta, on es va fer escriptor amb els seus hàbits insubornables: tres hores d’escriptura al dia, la passió pels diaris i la lectura, les partides de billar, un nombre concret de flexions o de minuts de running, la seva suau forma de fumar i les cites noctàmbules amb els amics. Això és innegociable: a Barcelona, a Saragossa o a Madrid, on també té casa, Pisón es prepara per dormir poeta, novel·lista, premi Nacional de Periodisme Cultural, dirigeix el suplement ‘Artes&Letras’ d’‘El Heraldo de Aragón’