L’amor i altres fruits amargs

A Ignacio Martínez de Pisón se li ha enganxat l’etiqueta d’escriptor realista –que ell mateix no s’ha preocupat mai de desmentir– que equival a acusar-lo de convencional o retrògrad, mentre que, com passa amb Juan Marsé, ha mostrat el que de renovador i modern hi ha en el seu realisme. A La buena reputación (2014) escriu: “L’important era explotar al màxim la capacitat de seducció del relat”. Els grans novel·listes, “quan t’explicaven una història sabien manejar el teu estat d’ànim i tan aviat et commovien amb les penalitats dels seus personatges, com et feien sentir en tota la seva plenitud la joia de ser viu”. Això es pot aplicar perfectament a Derecho natural. És cert que, com assenyala molt oportunament Antón Castro, “fuig de les frases poètiques, complexes o afectades com de la pesta”, però això passa en tot narrador genuí, realista o no. L’atenció per la realitat històrica sempre ha estat present en la seva narrativa i ara apareix també, per bé que atenuada.

La novel·la té un marcat desenvolupament cronològic, que va de principis dels anys seixanta a finals del segle XX. Les referències polítiques són inevitables, des de Matesa o la mort de Franco fins a Tejero. Una realitat que tampoc

La realitat històrica sempre ha estat present en la seva narrativa, i ara sembla atenuada Se centra en relacions familiars marcades per la cerca de normalitat i els intents de fuga L’admiració pel Dret fa que Pisón es plantegi si les lleis són o no necessàries