Història en combat

Fundada el 1941 per Alexandre Argullós i Josep Calsamiglia –estudiants de l’Autònoma de la República–, l’editorial Ariel va ser durant anys un referent de bon assaig acadèmic. S’hi va intentar una certa forma de supervivència de l’esperit liberal que havia caracteritzat la il·lustració republicana. Temps després, a través d’una ampliació de capital, es va incorporar a la propietat el socialista Joan Reventós. Fou l’època en la qual el consell editorial l’integraren patums de la universitat barcelonina. Des de 1963 un dels correctors de la casa era Gonzalo Pontón.

Encara no havia fet els 20 anys. Ara en té 72. Estudiava Filosofia i Lletres, especialitzat en Història Moderna i Contemporània. “Va tenir professors decents?”. És ràpid. “Indecents”. Volia fugir de la universitat i tornar a la feina. Ben aviat desplegà els seus talents fent tasques editorials. Pocs anys després Xavier Folch entrà a Ariel. Llicenciat en Econòmiques i militant del PSUC, poc després de la Caputxinada va ser expulsat de la universitat. Des de 1968, recomanat pel pedagog Pere Ribera –de la generació d’Argullós i Casalmiglia– i Manuel Sacristán –principal intel·lectual marxista espanyol–, Folch es responsabilitzaria d’Ariel Quincenal. Era una col·lecció d’assaig en butxaca, emmirallada en llibre de butxaca d’Alianza, que tenia com a assessors a Josep Fontana –hi publicaria el totèmic La quiebra de la monarquía absoluta (1971)– i a Sacristán mateix –traductor i director de la col·lecció Zetein–. En aquell moment Folch, Fontana i Sacristán formaven part del consell de redacció de Nous Horitzons, la revista cultural del PSUC.

Edició i conspiració. L’amistat entre l’influent Folch i el company de viatge Pontón es va fer molt intensa. El 2 de març de 1974 van fer una escapada desolada des de l’editorial. A la matinada han executat a Salvador Puig Antich. La pena que sentiren la multiplicava la coneixença de dos militants del grup anarquista de Puig Antich. Havia estat a través de Lluís Solé Sabarís, col·laborador d’Ariel, que a finals dels seixanta Oriol Solé Sugranyes –fill del geògraf– i Xavier Garriga –tots dos membres del MIL– havien treballat a l’editorial. A Pontón li revé el fastig quan rememora la impunitat assassina de la dictadura. Va dir a Folch que deixaria Ariel per fundar una editorial amb vocació revolucionària. Va prendre la decisió definitiva després de la mort de Franco. Una vegada que Folch va decidir acompanyar-lo, l’editor Joan Grijalbo, tornat de l’exili, va posar el capital.

Grijalbo, “un homenot” (segons Jorge Herralde), principal finançador del PSUC (segons López Raimundo), un dels mecenes de Tarradellas (segons Tarradellas mateix). A Pontón el va elegir com a home de confiança i va emparar el projecte. Es va dir Crítica. No seria una editorial de partit, però pretenia reforçar la puixant il·lustració marxista. Un dels seus primers èxits va ser el programàtic Eurocomunisme i estat (1976) de Santiago Carrillo, que ara Pontón lamenta haver publicat. L’original els va arribar a través de Pere Fages. Fundador de l’Assemblea de Catalunya, Fages s’havia vist forçat a exiliar-se. Pere Portabella em narra fil per randa el seu pas per la frontera. A París Fages va treballar com a cap de gabinet de Carrillo. Via París Crítica també va publicar les primeres edicions del seu best seller: la Historia de España de Pierre Vilar. Pontón ja ho havia intentat a Ariel, però l’edició, amagada al magatzem d’un joier amic de Reventós, va ser descoberta per la policia. A Crítica, gràcies a un contracte de subrogació amb la Librería Española de París, es va poder imprimir el 1978. Se’n deuen haver venut gairebé 500.000 exemplars.

La continuïtat ideològica entre el Pontón d’Ariel, el de Crítica i el d’ara és considerable. No ha estat una continuïtat empresarialment plàcida. Amb Folch l’amistat es va trencar. Fa pocs anys, Crítica va passar a formar part de Planeta. Encara en forma part, com Ariel. La relació contractual de Pontón amb els Lara,

Va passar per Ariel, va dirigir Crítica i des del 2011 està al capdavant de l’editorial Pasado & Presente Concep l’edició com una forma de combat civil. I el seu llibre ‘La lucha por la desigualdad’ també

però, va acabar als tribunals. Jubilació imposada i, segons contracte, no va poder editar durant un parell d’anys. Era el moment per intentar aprovar, amb nota, la vella assignatura pendent: escriure. M’ho explica, fumant sense parar, a Pasado & Presente, l’editorial que va fundar el 2011. A les parets del despatx hi té reproduïdes les cobertes en format pòster d’alguns dels nous llibres. Al