La Vanguardia (Català) - Culturas
Tornar a Edmund Husserl en temps de crisi
El mes de febrer de l’any 1929, Edmund Husserl (Prossnitz, 1859Friburg, 1938) ofereix a París dues conferències que suposarien el nucli del seu pròxim intent d’encertar amb una definitiva introducció a la filosofia fenomenològica. Ho havia intentat anteriorment amb Investigacions lògiques i amb Idees relatives a una fenomenologia pura i filosofia fenomenològica, aconseguint, segons la seva pròpia autointerpretació, múltiples malentesos entre els seus seguidors, que l’haurien anat abandonant progressivament.
El moment polític i cultural d’Europa és decisiu: la vida intel·lectual europea està noquejada per la proliferació de moviments irracionalistes i vitalistes que anticipen el desastre de les eleccions del 1933 a Alemanya. Davant la barbàrie del 1914, que va desbordar qualsevol projecte intel·lectual de retorn als valors de la raó i de la filosofia com a ciència estricta, Husserl torna a insistir, en aquest període d’entreguerres i de generació de monstres, en una renovació dels ideals clàssics del projecte modern: un retorn a Descartes que el superi i el desbordi des de dins, mantenint-se encara molt més radicalment en les seves pròpies premisses. Edmund Husserl, fundador d’una de les filosofies cabdals del segle XX, i una de les que millor resisteixen el pas de temps en multitud de camps d’investigació de les ciències socials contemporànies, decideix publicar, el 1931 i en francès (en traducció d’Emmanuel Lévinas) la que en les seves pròpies paraules serà “l’obra més important de la meva vida, un esbós bàsic de la meva pròpia filosofia”.
Tenint en compte que totes les grans obres de Husserl eren enteses pel seu autor com “introduccions” a una filosofia a què el seu propi expositor considerava decididament difícil entrar, aquesta afirmació cobra un valor especial. Sense trair les difícils qualitats de l’estil de Husserl, al mateix temps summament detallista quan se centra en les descripcions de les vivències de la consciència amb precisió mil·limètrica, i decididament el·líptic quan moltes vegades es donen per segures les comprensions, per part del lector, de conceptes que apareixen en altres seccions del text, l’edició de Francesc Pereña i Joan González Guardiola, membres del Grup d’Estudis Fenomenològics de la Societat Catalana de Filosofia ofereix una traducció fidel, clara i precisa del text. Cal destacar la importància de l’esforç de disposar d’un fons d’obres en català destinades a perdurar més enllà de les modes de la temporada. Aquesta obra se suma a l’esforç editorial de la UB per oferir textos de filosofia amb una qualitat i rigor formal i material que recorden l’afany de l’originari projecte de Husserl (com l’obra d’Yves-Charles Zarka Refundar el cosmopolitisme, o la reflexió de Salvi Turró a Filosofia i modernitat), així com la introducció a la fenomenologia Anàlisi reflexiva de qui va ser president de la internacional fenomenològica, Lester Embree (19382017).
En vista del caràcter decididament fàcil amb què la producció d’actualitat intel·lectual encunya neologismes summament imprecisos a través de l’afegiment de prefixos (seguint el camí problemàtic del concepte de postmodernitat i recordant que aviat serà possible parlar de postqualsevol cosa, fins i tot abans que aquesta cosa hagi ni tan sols començat a donar de si tot el que podia), en vista de l’embafament de la postveritat, pot ser interessant recordar el testimoni de Karl Löwith sobre la figura poc seductora del poc retòric i carismàtic però rigorós Husserl: “El món de Friburg on Husserl va treballar durant decennis va ser posat entre parèntesis amb el gir nacionalsocialista, sense que això pogués enterbolir la seva consciència filosòfica”.
Husserl va proposar tornar a Descartes a causa de la proliferació de moviments irracionalistes