La Vanguardia (Català) - Culturas
Gràcies, Melgarejo
Fa uns anys, una de les responsables del Ministeri d’Educació de Finlàndia va rebre reiterades peticions del professor i psicòleg escolar del col·legi Claret d’una llunyana Barcelona anomenat per ser rebut. Volia saber tot el possible sobre el sistema educatiu finlandès, que any rere any obté els millors resultats en el rànquing mundial que estableix l’informe PISA. I va acabar rebent-lo al seu despatx d’Hèlsinki. Quan va veure entrar per la porta aquell home tan gros, amb unes ulleres de pasta extragruixudes i una maleta de pell una mica antiquada, el va encanonar amb la mirada. –I vostè per què vol informació sobre el nostre sistema educatiu? –Perquè estic preocupat pel fracàs escolar al meu país i voldria que els nens i les nenes a Espanya tinguessin una escola millor.
La funcionària del govern finlandès se’l va quedar mirant, va aixecar el telèfon i va dir unes paraules en finlandès que van sonar tallants. D’un moment a l’altre podien aparèixer els de seguretat per fer-lo fora a empentes. En certa manera, ja li havia passat a Espanya: ni al Ministeri de Cultura ni a la Conselleria d’Educació li van fer cas ni li van donar cap ajuda per al seu estudi. S’havia pagat el viatge de la seva butxaca. Poc després, es va obrir la porta del despatx i van entrar uns senyors i unes senyores molt ben vestits. Eren els màxims responsables de les diferents branques de l’organització docent de Finlàndia. Es posaven a la seva disposició per respondre a tot i obrir-li totes les portes.
Fa més de 25 anys que em dedico al periodisme però les millors cròniques no són les que he escrit sinó les que he somiat. Una d’aquestes va ser seguir
amb el seu caminar oscil·lant per tot Finlàndia recorrent escoles. Li havien diagnosticat un càncer de pulmó amb metàstasi a la columna vertebral. Però ell seguia al peu del canó per aplicar les receptes finlandeses a la seva escola i provar de compartir-les allà on volguessin escoltar-lo. Al Claret, el fracàs escolar va baixar del 20% a l’1%. Quan l’editor de Plataforma,
li va proposar escriure un llibre explicant-ho, malgrat la seva delicada salut, va acceptar encantat. El resultat va ser Gracias, Finlandia.
I, gràcies a Jordi Nadal, vaig tenir la fortuna de conversar amb Melgarejo un matí. Li vaig demanar que em descrivís un moment lluminós de les seves aventures finlandeses. Em va explicar un dia en què va arribar a una escola i el mestre que l’esperava era a classe ensenyant a llegir. Quan s’acostava a l’aula va escoltar música. Com era possible? A la sortida va veure que el professor estava assegut al piano i ensenyava als nois l’abecedari cantant alegrement. Melgarejo s’emocionava quan ho explicava i jo em vaig emocionar també.
Aquests mesos, havia empitjorat del càncer. Jordi Nadal estava preparant amb ell un llibre sobre com encarar la malaltia i sobre l’educació. M’anava trucant per telèfon per donar-me notícies. M’explicava de Melgarejo que “en una ocasió tornava a Espanya carregat de dossiers i, a causa del sobrepès d’equipatge, havia de pagar però no li arribaven els diners. Va abandonar al taulell de la companyia aèria tota la seva roba, però no va renunciar a cap paper”.
Una nit va sonar el telèfon a casa. Era Jordi Nadal. Li costava de parlar. “Xavier Melgarejo se’ns n’ha anat”. Melgarejo era un home tan entregat als altres que divendres va acabar a l’hospital les correccions del llibre, el cap de setmana li van donar permís per poder passar-lo a casa amb la seva dona i els seus dos fills, i dilluns va tornar a l’hospital a morir. El buit que deixa algú així no es pot omplir. Ens queda el consol del seu llibre, ¿Cómo transformar la adversidad? És un cofre ple de tresors. Amb la seva barreja d’humilitat i passióensdiu:“Peramiésunhonorsermestre”.Descansienpau,mestre.
Melgarejo Nadal, Xavier Melgarejo
ANTONIO ITURBE
Jordi