La Nova York de Villena

El llibre del poeta i escriptor madrileny retrata els principals personatges del pop art, la contracultura i l’underground de la ciutat que no dorm mai i que han canviat per sempre el seu panorama cultural El poeta i assagista Luis Antonio de Villena, per a mi el literat més rellevant de la seva generació, ens ofereix Nueva York / Babilonia, los años de la edad maldita, un retaule –mai més mal emprada l’expressió– de la ciutat de Nova York dels anys seixanta, setanta i vuitanta. El “rotllo” se’l va inventar Bowles, va escriure Norman Mailer. “El rotllo –explica Villena– no és sinó tot el que va passar: l’underground, l’estrany, els anticonvencionals, el chic brut, la lluentor del transgressor, les cerques vedades, la bellesa il·lícita, el costat fosc de la vida”.

Tot allò que culmina amb Warhol i The Mineshaft, ve dels beats dels cinquanta, dels hippies dels seixanta i del glam dels setanta en l’underground novaiorquès amb rock alternatiu, cinema diferent, explosions de llibertat sexual per tot arreu, cocaïna i heroïna.

El personatge central de l’assaig de Villena és, com no podia ser de cap altra manera, Warhol, tan anodí, vulgar i insuls, però astut en la creació d’una fàbrica de pop art que li reportaria milions per obres poc més complicades que acolorir fotografies. Era l’entorn d’escenografies i relacions públiques el que va donar valor de canvi a les manufactures Warhol. El llibre, publicat per Stella Maris, conté semblança a l’estil de Darío a Los Raros o de Gómez de la Serna als Retratos. Al voltant del “papa del pop” graviten Dallesandro, Nico, Morrissey, Lou Reed, fins i tot Mapplethorpe i Sid Vicious. Lluny d’ell brillen amb llum pròpia Paul Bowles, William S. Burroughs, Ginsberg i Truman Capote.

No oblida John Lennon, Jean Michel Basquiat, ni Mick Jagger i David Bowie. Inclou el panteó complet de la modernitat novaiorquesa a la segona meitat del segle XX, quan la ciutat americana substitueix París com a capital cultural del món.

Quan jo mateix vaig desembarcar a Nova York el 1959, amb una beca d’American Field Service, per a mi Nova York va ser una cosa de Coney Island, My Fair Lady i el carrer 42, on em recollia al dormitori estudiantil d’AFS. No vaig captar res de les perversions divertides que Villena va presenciar a The Mineshaft el 1983, perquè no existien i van necessitar dècades d’underground, contracultura i revolució cultural per emergir, més ben dit, per submergir-se, que per a això són underground i el seu club icònic es va dir La Galeria de la Mina, sota els fonaments de Nova York.

La meva Nova York va ser la dels feliços cinquanta amb la pax americana d’Eisenhower, la de Villena és més interessant culturalment, ja que és l’últim intent de crear art entorn d’un ambient creatiu original que s’hagi produït en les últimes dècades. Després de la Nova York maleïda que narra Villena, només queda un desert cultural amb l’art mercantilitzat fins avui mateix.

La Babilònia i els seus anys de maleïdisme es caracteritzen més per la música i la fotografia que per la literatura o la pintura. David Bowie crea una persona –en el sentit grec de màscara– androgen totalment original; Jagger i Lennon no són producte novaiorquès, sinó importats. Lou Reed encarna la Nova York d’aquells anys millor que cap altre. El més glamurós és el fotògraf Mapplethorpe que, com estimat dels déus, va morir jove i va practicar l’últim art del segle XX, la fotografia. Els habituals de la Factory de Warhol, Nico i Dallesandro, intervenen en pel·lícules estrambòtiques o pesadíssimes com aquell Empire que vaig intentar veure a Nova York el 1964 però vaig abandonar el cinema després de quatre hores i mitja de pla fix –me’n vaig estalviar unes altres tres i mitja–.

Llegint Villena es té la impressió que els escriptors van ser els menys babilònics; que Bowles sabia molt bé el que es feia, Ginsberg encara més, i Truman Capote era un expert en relacions públiques, a més de gran escriptor. Burroughs és el maleït en estat pur, com el defineix Villena, el que sobrevola i sobreviu totes les decadències i rareses de la generació que substitueix l’alcohol pels opiacis i altres herbes.

Ens va molt bé aquesta antologia de babèlics novaiorquesos que compila Villena. És una part de la cultura actual escassament coneguda, tot i que al·ludida sovint i de passada. El pop art és l’art de la societat de consum i el glam l’art de l’era de la imatge. El món digital encara no ha generat un art representatiu, així que ens queda, en paraules de l’autor: “La Nova York de l’edat maleïda (i tantes altres ciutats que van voler ser a prop) que van poder equivocar-se i ensopegar en moltes coses –els cops i fracassos han quedat evidents– però que va tenir un immens impuls de canvi i deferència, encara que finalment no van sortir del tot bé i a sobre va aparèixer la sida...”. Tanmateix, la nostàlgia per tot el que aquest llibre esbossa és evident i la pregunta continua aletejant en l’aire: seria mai possible un món diferent, una ampla llibertat individual feta a la mesura de cada dona icadahome? LUIS RACIONERO

Mapplethorpe, Lou Reed, Lennon o Capote es troben a l’obra que té Warhol com a centre

EMILIA GUTIÉRREZ