Records de desplaçaments

De vegades, per conèixer bé un subjecte o un objecte és necessari desplaçar-lo, arrencar-lo del seu context. En altres ocasions precisament el que cal veure és com es relaciona o es complementa amb el seu entorn. En la pràctica artística d’Oriol Vilanova (Manresa, 1980) aquestes dues metodologies resulten igualment significatives. Descontextualitza l’objecte artístic cobrint les parets de la Fundació Tàpies amb prop de 30.000 postals de totes les èpoques escrupolosament classificades i col·locades; o ocupant amb la instal·lació Sin distinción una sala del madrileny Centro de Arte 2 de Mayo (CA2M) amb vitrines buides procedents d’alguns dels museus espanyols més destacats. D’altra banda, l’entorn dels objectes també forma part del projecte perquè cada visita dominical que fa als mercats de puces de la ciutat on es trobi es converteix en una sessió de treball més. Continua ampliant una col·lecció que, en les seves pròpies paraules, “de moment no té data de caducitat. Crec que va per a llarg, encara que, si en algun moment deixés de sentir la pulsió col·leccionista, ho deixaria sense fer cap drama”. Ha triat la postal com a objecte d’estudi i recreació perquè “no és un mitjà innocent, la seva producció i la seva distribució han ajudat a construir un relat estètic i ideològic. Amb l’acumulació, m’interessa la possibilitat de suggerir múltiples relats, que es contradiguin, se sobreposin, s’inventin o s’oblidin”, comenta.

La seva obra amb freqüència adquireix la forma de gabinet de curiositats. En les seves instal·lacions i performances desplaça determinades dinàmiques a espais institucionals, entre els quals es troben els dedicats a exposicions, “pràcticament com accions readymade”. D’aquesta manera, el nou entorn reinterpreta el valor de l’objecte artístic i la compulsió que empeny el col·leccionisme, sempre amb la sospita del frau bategant sota el que s’exposa. L’acumulació de tòpics –gats, banderes suïsses, arcs de triomf, armadures,