Crònica de l’exflamenc

Ens havíem acostumat a col·locar Paco Contreras, Niño de Elche, al calaix del flamenc, encara que fos amb l’etiqueta de cantaor atípic. Però sembla que els seus actes ens desmenteixen i ni l’etiqueta ni el calaix ja no serveixen. Tant és així que ell mateix, si s’ha de posar cartells, es penja el d’exflamenc.

La seva actualitat més immediata ho confirma. Fa només unes setmanes es va publicar Para quienes aún viven, disc de debut d’Exquirla, grup que reuneix Niño de Elche i Toundra, banda de llarga militància en el rock instrumental. El treball en qüestió, més que un exercici de flamenc rockerizat (o a la inversa, de rock aflamencat) discorre per un terreny on els dos àmbits arriben a fusionar-se amb una naturalitat inesperada.

Però no és només Exquirla. En realitat, ja fa temps que l’artista il·licità va per aquest camí. Sense anar gaire lluny, tenim el seu anterior i celebrat disc, Voces del extremo, amb sonoritats que s’envolten de rock i fins i tot d’electrònica. O l’espectacle RaVerdial, amb el duo Los Voluble, una rave de caire experimental carregada d’intenció política que, entre altres llocs, es va poder veure al festival Sónar. O, tanmateix, la nadala que van presentar el desembre passat, Feliz Navidad, de Fernando Vacas i la Royal Gypsy Orchestra, amb lletra de Miguel Bocamuerta, en què s’escolta Niño de Elche cantant “Si vuelves a venir,/ ya te veo morir/ en la silla eléctrica/ en algún lugar de Norteamérica”, mentre sonen a la guitarra i la percussió Lee Ranaldo i Steve Shelley, de Sonic Youth.

Un camí doncs ple de referències i col·laboracions no només musicals. En el seu currículum consten per exemple treballs sota la inspiració de noms tan distants com el poeta Miguel Hernández (Sí, a Miguel Hernández, 2013) o el pintor Francis Bacon (Vaconbacon. Cantar las fuerzas, 2011). Un camí dens, no només en el terreny musical, de qui des de l’autodidactisme s’ha anat amarant amb relacions i lectures (poesia, assaig, sobretot) fins a assolir la capacitat de “posarte intel·lectualment contra les cordes” segons reconeix algú que el coneix bé.

I sense buscar-ho, des de la multiplicitat, ha arribat fins aquest exflamenc del qual parlàvem al principi. No es tracta de renegar de res però, com ell mateix explica, encara que sempre hi ha –hi haurà– un fil que el connecti, “ja no respiro flamenc”, sobretot el flamenc entès com a concepció social, institucional, fins i tot política. Ara, diu, està “en trànsit, que és la millor manera d’estar”.

En aquest ser en trànsit, potser Niño de Elche està recollint una idea d’una altra de les persones amb qui està connectat, la filòsofa barcelonina Marina Garcés, que ha posat damunt la taula el concepte dels homes i les dones contemporanis com a “éssers inacabats”, en procés, que es rebel·len davant el relat únic i el final de la història. Aquí es troba Niño de Elche, transitant amb tota la seva càrrega artística i política. Més enllà de les etiquetes que, com ell diu, “asfixien més que aclareixen”.

Risc artístic i compromís polític són eixos que es fusionen sempre en els treballs de Niño de Elche