La Vanguardia (Català) - Culturas
Afirma Pereyra
El conte i la novel·la breu han tingut excel·lents cultivadors a l’Amèrica Llatina, una tradició que per fortuna ha influït en les noves generacions d’escriptors espanyols, també ells allunyats del boom, en què dominava la novel·la llarga. Als llatinoamericans ja coneguts entre nosaltres (Mario Bellatín, Guadalupe Nettel, Valeria Luiselli o Samantha Schweblin) cal afegir ara un nouvingut que, per descomptat, no ho és a l’Argentina: Pedro Mairal. Nascut a Buenos Aires el 1970, el 1998, amb un jurat integrat per Bioy Casares, Roa Bastos i Cabrera Infante, va guanyar el premi Clarín amb la novel·la Una noche con Sabrina Love, portada al cinema per Alejandro Agresti el 2000. La uruguaya és coherent amb una trajectòria integrada per novel·les com El año del desierto (2005) o Salvatierra (2008). Em sembla recordar que va ser Cabrera Infante que em va parlar elogiosament d’un autor desconegut per mi, i que llegeixo ara com una revelació.
Com exigeix la novel·la curta, estem davant una prosa nua de tot efectisme i, tot i això, intensa i trepidant. Una de les meravelles de les nostres lectures de la infantesa i de l’adolescència –aliens encara a tota mena de perversió o contaminació– era la temptació d’anar a les pàgines finals a la recerca del desenllaç, ja que la tensió era un dels ingredients essencials. Amb Mairal tornem a aquesta màgia, fins al punt que, si una de les lleis sagrades de la crítica és que no s’ha de revelar el desenllaç, aquí és una tasca gairebé impossible, perquè qualsevol de les innombrables pistes que assenyalem equival a insinuar el final. Són pistes que desperten la curiositat del meravellat lector, qui alhora se sent atret per la successió de trobades i desacords i amb l’aparició de fugaços i curiosos personatges.
Lucas Pereyra, als seus quarantaquatre anys, i després d’una vida de penúria, aconsegueix un avançament substanciós. Fins aleshores s’havia sentit “el pobre entre los ricos, el mendigo de los countries ,el colado por un lado en la guita de los otros. Quería mis dólares ya”. Quan els aconsegueix, decideix ingressar-los en un banc de Montevideo per protegir-se de la crònica malaltia del pes argentí. De passada troba un bon pretext per retrobar-se amb Magali Guerra, que va conèixer en un festival literari. La novel·la és una confessió a la seva dona, Catalina, de la qual sospita que li és inaclaparadora