La Vanguardia (Català) - Culturas
Alzheimer: doble blanc
L’any passat, amb Jambalaia d’Albert Forns i la finalista Joyce i les gallines d’Anna Ballbona, el premi Llibres Anagrama de Novel·la, que es convocava per primer cop, apuntava cap a modalitats de novel·la introspectives, amb elements autobiogràfics, assagístics i intel·lectuals. El canvi de l’edició del 2017 és molt considerable: l’ha guanyat Tina Vallès amb La memòria de l’arbre, un llibre que salta en bomba en el gènere dels joves adults. Si no tingués dues-centes pàgines i no es publiqués en el mateix catàleg que Ian McEwan, Nick Hornby i David Cronenberg, podria passar per un llibre juvenil.
Per la temàtica: un matrimoni gran deixa la casa del poble i s’instal·la a viure amb els fills. El net estableix una relació especial amb el iaio, que l’acompanya a l’escola, li parla de rellotges perquè havia estat rellotger, i d’arbres: li ensenya a estimar-los, a acaronar-los i a abraçar-los. Per la veu narrativa és el nano que va comentant tot el que passa. No ben bé com si ho expliqués a algú ni com si escrivís una redacció. Com si escrivís una novel·la: a partir d’una convenció narrativa, amb una barreja de coses de nen i coses de gran. De vegades amb detalls exactes. Quan els pares van a buscar-lo a l’escola i no se l’escolten. Quan diu que li han pegat, el fan tornar a començar i explicar-ho tot per ordre, minuciosament. De vegades de manera no gaire versemblant, com quan en Jan diu al seu avi que s’esperi, que s’“està fabricant un record”. Per l’aire una mica abstret: més enllà d’un partidet de futbol, el protagonista fa poc de nen. Escolta els grans, parla amb els avis, elucubra. No juga a la maquineta ni veu la tele. Finalment per la, diguem-ne, moral de la història, que té un component alliçonador: els avis tenen moltes coses a explicar als nets sobre la vida. La convivència amb l’avi malalt d’alzheimer aportarà a en Jan una experiència inoblidable, estimar-lo l’ajudarà a superar la pèrdua.
Els llibres clàssics d’iniciació adolescent tenen un punt culminant en el qual el protagonista deixa de ser un nen i descobreix els plaers o els dolors de la vida adulta. És el que passa a Helena o el mar del verano de Julián Ayesta o Primera memoria d’Ana María Matute per citar dos casos obvis. Aquí no hi ha clímax central i tota la narració s’estructura al voltant d’un fet de la vida de l’avi que se’ns amaga fins al final: què va passar amb el desmai de la plaça del poble que, quan era nano, s’estimava tant. Entremig, un seguit de petites narracions simbòliques: la desaparició de la o de Joan que dona lloc a Jan. Els rellotges mecànics que marquen una altra mesura del temps, el temps de l’avi i de la cuina de l’àvia. Les fitxes del dòmino, el doble blanc, que representa la memòria que s’esborra. Amb aquests elements, Tina Vallès va fent els seus brodats: “Sóc el rellotge que no vol comptar el temps a les mans de l’avi, i em fa mal la panxa, molt de mal, perquè l’avi m’hi intenta posar una rosca nova, rodona com una o”. “Jo agafava les fitxes de dòmino i en tapava tots els puntets negres amb una mena de ciment blanc que feia olor de fluor, fins que totes les fitxes eren dobles blancs”. Un premi Llibres Anagrama al punt de cadeneta.