La Vanguardia (Català) - Culturas
El gran viatge
Tot sovint Jon Juaristi (Bilbao, 1951) incrusta breus episodis autobiogràfics en aquesta gran història. Un record d’infantesa dona la clau per interpretar un somni del cubà Wifredo Lam. Quan remet als combats ideològics dels dies del totalitarisme descriu una batalla campal durant un congrés saberut a València que va contemplar el mateix dia que ETA atemptava a Hipercor. Encara que en aparença el viatge que narra aquí –la travessia de més de cent refugiats al Capitaine Paul Lemerle ,de Marsella a la Martinica, durant la primavera bèl·lica del 41– no té res a veure amb la peripècia de l’autor, les repercussions que va tenir en la vida i el pensament d’alguns dels seus passatgers il·lustres determinaria el marc mental del jove Juaristi i d’algunes de les millors ments de la seva generació: en l’ona expansiva del que va ser la convulsió dels 68 van pesar el marxisme, l’estructuralisme i l’art d’avantguarda amb una força que avui sembla remota. Potser la gènesi d’aquells relats va cristal·litzar en aquell vaixell de càrrega avançant per l’Atlàntic, viscut per alguns com un camp de concentració, on van coincidir Victor Serge, Claude Lévi-Strauss (dormia en cabina) i André Breton.
Una nit de setembre del 2013, creuant Astúries en autocar, Juaristi em va narrar aquest viatge mític. Dubto que recordi el xaval que li donava la matraca i que va suportar al seu costat. Però una de les derivades d’aquella odissea –l’arribada del revolucionari professional Serge a Mèxic al cap d’uns mesos després de l’assassinat de Trotski– s’explicava per la seva connexió amb el dirigent del POUM Julián Gorkin i aquell Gorkin de postguerra em tenia obsessionat. Podria explicar-se la reconfiguració ideològica que desembocava a la guerra freda a través d’un tipus com aquell? Juaristi, amb tarannà i prosa desimbolta, ha anat moltíssim més enllà. Diguem-ho clar i net: creuant les vides dels seus protagonistes en aquell moment crític, amb rigor documental i profunditat assagística, aquí proposa una genealogia de la segona modernitat que es desenvoluparia sobretot a Nova York després del seu col·lapse a Europa.
Hi ha una pila d’anècdotes que s’erigeixen en categoria i digressió al llarg del llibre. Una entrada del diari de Serge revela la utopia megalòmana de la revolució. El nom de Breton, pronunciat en veu alta en una parada del vaixell a l’Àfrica, motiva l’inici de la seva relació amb l’etnòleg LéviStrauss i el seu encreuament de mis- satges a alta mar podria ser la llavor de la concepció de l’art de l’estructuralisme. Una xerrada inesperada sobre els somnis reactiva la memòria infantil del cubà Lam i encén la flama del surrealisme antillà. Fins i tot Juaristi s’atreveix a identificar un dels passatgers més misteriosos: un tipus que presumptament portava un Manet i un Degas al seu equipatge, probablement saquejat d’un pis parisenc durant els primers compassos de l’ocupació. I enfront d’aquell microcosmos de gran cultura, un vuitcentista contrapunt de realitat: les notes de viatge d’un socialista d’Eibar –Toribio Echevarría– que mira sense òptiques sàvies i ens revela així el drama humà on es desenvolupa una història fascinant.
L’autor proposa una genealogia de la segona modernitat a Nova York després del seu col·lapse europeu