La Vanguardia (Català) - Culturas
L’art d’explicar la vida
Diu Abelardo Linares, en el pròleg de El arte de quedarse solo , que José Luis García Martín (Aldeanueva del Camino, 1950) constitueix per si mateix un gènere literari. Hi deu haver qui pensi que es tracta d’una exageració de l’editor, però no es pot negar que pocs autors han sabut teixir una obra tan personal i coherent, tan replegada entorn d’un univers que s’expandeix i es contreu en girs al voltant d’un mateix epicentre. Fins i tot els seus detractors més iracunds hauran de convenir que García Martín viu en la literatura. Des dels seus inicis a començaments dels setanta, els seus llibres han deixat traslluir el transcurs del temps, amb les seves circumstàncies íntimes i col·lectives. S’ha ocupat de mostrar-se sense deixar d’evidenciar que hi ha assumptes que s’han de mantenir en la penombra, i ha compartit amb els lectors un itinerari vital que els incumbeix en tant que els converteix en còmplices d’un temps i un espai que, sense deixar de ser els seus, s’acaben convertint en els de tots.
El arte de quedarse solo és l’últim lliurament del gran projecte en què l’escriptor nascut a Extremadura, però establert a Astúries des de ben petit, comparteix la seva sorpresa quotidiana davant l’esdevenir del món. El primer lliurament dels seus diaris va aparèixer el 1989 i des d’aleshores ha donat a impremta amb força regularitat fins a catorze títols en què recull les seves impressions del dia a dia alhora que condensa algunes de les seves altres facetes. Perquè José Luis García Martín, que treballa com a professor de Literatura a la Universitat d’Oviedo, no només és un diarista pertinaç i un crític literari tan sincer com temut. És també un poeta molt destacable –el gruix de la seva obra està recollit en el volum Mudanza (Pre-Textos, 2004)– i mestre i acompanyant de no pocs noms ben rellevants de la lírica peninsular, ja sigui en espanyol (casos de José Luis Piquero, Martín López-Vega o Javier Almuzara) o en asturià (Xuan Bello o Antón García). Ha coordinat antologies decisives, com Las voces y los ecos (1980) o Treinta años de poesía española (1996), i dirigeix la revista Clarín, que des dels inicis es va dedicar a la nova literatura i ha sobrepassat els vint anys d’existènciasenseperdrevigor.Enla seva trajectòria s’aprecia una ferma unitat, perquè totes aquestes facetes es relacionen amb una mateixa vocació: “Tot es redueix a explicar una vida de la qual les lectures formen una part principal”. D’aquí, afegeix, que en general hagi escrit sobre llibres “més que sobre cap altra cosa”.
L’últim lliurament del seu diari s’obre i es tanca amb sengles viatges. Enmig queden 300 pàgines on s’acumulen vivències, apunts viatgers, aforismes, relats de tall fantasmagòric i possibles esborranys de poemes, i en les quals adquireixen un pes especial el pas del temps i la gustosa submissió a una quotidianitat tan mesurada com respectada. “M’agrada tant la rutina que la trenco amb freqüència per donar-me el plaer de recuperar-la”, diu quan li parlo d’aquella fidelitat a uns costums que el porten a freqüentar els mateixos bars a les mateixes hores del dia o a procurar trobar-se fora de casa en l’instant lànguid del capvespre per evitar un possible atac de malenconia. La nostàlgia i la resignació davant l’avanç inevitable de les busques del rellotge planen pel seu diari. Hi ha una escena en la qual el José Luis García Martín del present, quan endreça els seus papers, troba una carta que va escriure quan era un jove de vint anys perquè fos llegida pel seu jo futur. En comptes d’obrir-la, decideix estripar-la. Li pregunto què pensa del poeta que amb tot just 22 anys va treure a la llum el seu primer llibre, Marineros perdidos en los puertos, i en la seva resposta s’endevina la voluntat de fer balanç que queda patent en el seu últim títol: “M’agradaria més saber com em veuria ell ara. Espero no haver-lo defraudat massa. Continuem tenint moltes coses en comú: la curiositat, lesganesd’aprendre...Semblaqueno han passat més de quaranta anys”.
Però sí que han transcorregut i això dona peu a fer recompte dels amics morts, amb menció especial per al seu estimat Víctor Botas, que el va elegir com a marmessor literari, i també dels companys de viatge que, com Miguel d’Ors o Andrés Trapiello, es van apartar a causa de discrepàncies de diferent índole. Realment amaguen els seus diaris una vocació confessional, una catarsi íntima, o estableixen un joc de miralls en què el lector ha d’implicar-se i decidir? “Només explico el que crec que té interès per als altres. No escric per a mi mateix. Els meus diaris tenen sempre present l’interlocutor”. Potser això expliqui determinades argúcies que capten l’interès en nom d’una suposada autocensura que no es compleix mai del tot. En diverses ocasions anuncia que no parlarà de política, tantes com al final ho acaba fent perquè la situació del país –el llibre s’ocupa dels anys 2015 i 2016– impedeix de resistir la temptació: “L’actualitat és una novel·la per entregues plena de cops d’efecte que no cansa mai ni defrauda. M’avorreix la política menuda, però no la gran política”.
També els joves, els nous poetes que es van incorporant a la tertúlia que manté des dels ja llunyans vuitanta i que, rere el tancament de la recordada cafeteria Oliver, viatja per diferents locals d’Oviedo, tenen el seu espai. La seva opinió sobre les noves generacions no només no resulta malastruga, sinó que destil·la esperança. “De la joventut només puc dir que és jove”, explica. “Entre els joves hi ha de tot, però no em sembla que ni la intel·ligència ni la preparació ni l’interès per la literatura siguin menors que en qualsevol etapa anterior. Jo crec que són més grans. Però potser és que he tingut mala sort i m’ha tocat tractar amb joves excepcionals disposats a superar-te així que et descuidis”. Potser aquells joves s’assemblen al que ell va ser quan començava a cartejar-se amb algunes figures egrègies de la poesia espanyola, donant peu a un arxiu que ha decidit donar a la Biblioteca Pública d’Astúries Ramón Pérez de Ayala. Vull saber si ja ha acabat el procés de classificació. Si no fa vertigen anar desposseint-se un mateix dels vestigis del seu propi passat. “El procés no ha culminat perquè requereix el seu temps seleccionar els llibres i documents que tinguin interès per a l’estudi de la poesia del segle XX. I no em desfaig de cap vestigi del passat, simplement el trasllado des de casa meva fins a un lloc on és custodiat i catalogat per professionals i, a més, és accessible per a tothom”. Una mudança que permetrà que continuï vivint persempreenlaliteratura.