La Vanguardia (Català) - Culturas
Escriptors a la cua
Truco per telèfon a flamant guanyadora del prestigiós premi Nadal amb Mitja vida, i no em sent bé perquè va en autobús a una presentació. Li dic que jo creia que els guanyadors del Nadal només viatjaven en limusina... “Doncs es veu que no. Jo soc la reina de l’autobús”, em respon.
Al cap de pocs dies, vaig a fer una visita al rutilant edifici de Planeta a la Diagonal de Barcelona i quan vaig a passar pel control de consergeria, hi ha cua. Els externs (comercials de fotocopiadores, reposadors de garrafes d’aigua, escriptors...) hem de mostrar el DNI al taulell i explicar què diantre hi fem, allà. Els que anhelem entrar a Planeta, com espaldas mojadas esperant ser admesos en terra de promissió, som multitud. De la cua, un es gira a saludar-me: és l’escriptor Li dic que sembla que calgui agafar número com a la carnisseria. S’arronsa d’espatlles, resignat: “Esclar, això a les editorials petites no passa”. Però amb la seva sorna vilamatesca, a pocs metres d’un gran cartell amb els segells editorials del grup però sense assenyalar cap anagrama, afegeix: “Allà els problemes són uns altres”.
A Espanya la indústria del llibre dona ocupació directa o indirecta a 30.000 persones. Cap no és escriptor. Els escriptors han de treballar a casa seva, o en un bar, i pagar-se la quota d’autònoms de la seva butxaca. Després, esperar que l’editorial vulgui o no publicar-los el llibre en la més absoluta incertesa. I en cas que vulguin publicar-lo, rebrà –és l’estàndard a Espanya– el 10% de la venda de cada llibre (sense IVA). És a dir, que si ven 3.000 exemplars (xifra bona per a qualsevol editorial mitjana i formidable per a una petita) i el llibre costa 19 euros, l’autor rebrà, una vegada restat el 15% de l’IRPF), 4.845 euros d’un treball que li pot haver portat dos o tres anys. Si aquell autor compta el pagament de la quota d’autònoms dos anys (mínim 270 euros al mes, serien 6.480), resulta que perd diners. Les editorials emparen laboralment editors, comercials, dissenyadors de portada, administratius o personal de comunicació... I què hi ha dels escriptors? Es parla d’escriptors professionals... però quina professió és aquesta que no gaudeix de cap dret laboral? No és tan forassenyat plantejar que els escriptors poguessin treballessin a sou de les editorials: els cuiners d’un restaurant de la Guia Michelin –tasca ben creativa– tenen un contracte i uns drets laborals. Fins i tot els trapezistes d’un circ els tenen.
Parlo amb que acaba de publicar la novel·la juvenil Sentinels. Fa un parell d’anys, amb les escriptores i
van posar en marxa APE (Aut@rs en Perill d’Extinció), a la qual es van sumar altres, de a (vegeu més informació a la pàgina 20). I van arribar fins al Parlament de Catalunya: “Reivindicàvem que en la protecció de la cadena del llibre es protegís també l’autor o se suprimís la mal entesa política de reutilització dels llibres literaris als col·legis i proporcionar aquests llibres als alumnes que no els poguessin comprar”. M’explica que els van donar molts copets a l’esquena però cap cèntim. Van arribar fins a la Conselleria d’Educació amb la seva música, demanant coses tan subversives com elaborar un protocol de bones pràctiques que indiqués que quan es portava a un institut o un altre lloc públic un escriptor per a una activitat, s’estipulés una tarifa mínima pel seu temps i dedicació. Però a la Conselleria els van dir que no. s’exclama: “No ens van donar res de res!”. Però no és just dir que els polítics no donin res als creadors. Sí que donen alguna cosa: discursos. Grans elogis. Com diu la meva amiga “Mucho te quiero perrito, pero pan poquito”.
Joan Antoni Martín Piñol, Maite Carranza, Martín Piñol Care Santos, Enrique Vila-Matas. Gemma Lienas Maria Carme Roca Anna Manso Nahir Gutiérrez:
ANTONIO ITURBE