Novel·lant el passat

De la trama teixida per August per amassar una fortuna al marge del dret romà al que va passar al camp de concentració de Theresienstadt. Una narrativa que tracta amb cura els detalls No és casual que l’interès dels lectors espanyols es decanti des de fa anys pels efectes del passat en la definició del futur: en una paraula, pel llegat de la història; i si avui es debat el revés de la trama que plantegen Fernando Aramburu a Patria o Nuria Amat a El sanatorio, és perquè es considera absolutament prioritari fixar la vraisemblance des événements, segons ens explica Aldo Schavione al seu fascinant llibre sobre Ponç Pilat.

Pensar el futur des del passat: és la conclusió a la qual va arribar Jean de Thuy quan cap al 1200 li va oferir al rei Felip August de compartides, que graviten entorn d’un neguit insistent: l’efecte del franquisme en la vida social. A La verdad sobre el caso Savolta de Mendoza, Galíndez de Vázquez Montalbán o El impostor de Cercas, la manera d’indagar aquell passat permet que el relat es transformi en novel·la. La càrrega existencial respon al deure de la memòria, del qual parla Muñoz Molina, tret que se n’escapi invocant el final com fa Soledad Puértolas per examinar el desassossec que provoca el que és terminal en la vida ordinària.

Aportacions recents s’afegeixen a aquest quadre brillant; n’hi de domini nazi sobre Europa.

Aquest punt de sutura entre el relat i el passat que té el nazisme com a enclavament històric és la pedra angular de Los prisioneros del paraíso de Xavier Güell: un exemple excepcional de com novel·lar el passat tractant amb cura la matèria de la història. La batalla literària a què Güell vincula el seu esforç és la que es lliura per donar sentit a una reflexió de conjunt sobre les relacions mundanes a l’Alemanya nazi. Un territori que es veia amb cert menyspreu però que aquests darrers anys s’ha legitimat, gràcies a les investigacions de Fabrice d’Almeida. de fe al realisme màgic o al vitalisme de la memòria històrica: aquesta novel·la se centra en l’esforç de la protagonista per extreure de la seva vida una explicació a la banalitat del mal. En aquell moment el relat gira cap a la història; incloent-la en un esforç titànic per fixar les relacions entre la música i l’horror, entre la bellesa i la crueltat, entre la dignitat de l’home de bé i la ignomínia de l’assassí. Aquell esforç narratiu és clarament filosòfic, encara que es canalitzi a través de la música, en clar homenatge al Doktor Faustus de Thomas Mann. L’estil és de vegades massa