La Vanguardia (Català) - Culturas
‘Gernika’: pietat i terror
El Gernika va ser resultat d’un canvi de decisió gairebé a l’últim moment. El 28 d’abril del 1937, dos dies després del bombardeig de la Legió Condor sobre la ciutat basca, Picasso llegeix la notícia al diari parisenc L’Humanité sota el titular “Mille bombes incendiaires lancées par les avions de Hitler et Mussolini”. El peu d’una de les imatges deia: “Unes dones –mares, sens dubte– abatudes durant un bombardeig”. Llavors, el pintor decideix substituir el motiu en què estava treballant des de feia mesos per aquest tema del pànic i recorre a l’escena de la humanitat indefensa, reduïda a l’instint animal nu, com el cavall embogit i extenuat, renillant l’udol sord i etern.
En una coneguda conversa amb André Malraux, Picasso hauria establert la seva distinció entre motius i temes: “Anomenava temes el naixement, l’embaràs, el patiment, la parella, la mort, la rebel·lió, potser el petó”. Fa tres dècades Herschel B. Chipp va demostrar que, fins a la notícia del bombardeig, Picasso havia estat ultimant en detall una versió del motiu de l’artista i la model –recurrent en tota la seva trajectòria– emmarcats en un estudi allargat per cobrir el mur de format molt apaïsat que li havien destinat al Pavelló Espanyol projectat per Josep Lluís Sert per a l’Exposició Internacional del 1937. De sobte, li devia semblar inadequat: frívol, superficial, fins i tot narcisista. Durant el mes de maig se succeeixen els esbossos en els quals va convertint el motiu en el tema tràgic. El 4 de juny el pintor dona per acabat el quadre immens, que s’instal·laria a mitjans de mes al pavelló per a la inauguració el dia 24 de juny. Però, d’on havia tret la inspiració per a un procés de creació tan febril?
L’exposició Pietat i terror en Picasso, amb motiu del 80è aniversari de l’obra, pretén explorar en una indagació inèdita El camí a Gernika a través de la transformació en la seva obra precedent del tractament de l’espai i l’aparició de la iconografia sobre la violència en l’artista malagueny des de la dècada anterior. Com mostra el quadre Les tres ballarines, a partir del 1925 Picasso comença a dislocar amb violència les figures de ressonància eròtica, fent-se ressò d’artistes pròxims al surrealisme, com l’escultor Alberto Giacometti. Una relació d’Eros i Tànatos, desig i mort, àmpliament desenvolupada en el període d’entreguerres pels pintors de la Nova Objectivitat alemanya, com Grosz