Un viatge personal pel cinema francès

Antic crític a les pàgines de Télérama, Positif o Cahiers du Cinéma, cineasta solvent i cinèfil contumaç, Bertrand Tavernier (Lió, 1941) aboca al seu documental Les pel·lícules de la meva vida tot el seu amor pel cinema francès que més l’ha marcat, situant en primer pla l’espectador admirat i sorprès que un dia va ser i que, com tot director de cap a peus, no ha deixat de ser mai. A la manera del que va fer Martin Scorsese a Un viatge personal a través del cinema americà (1995) i a El meu viatge a Itàlia (2001), el seu treball no es pretén historiogràfic, sinó que es configura com una travessia sentimental i, per tant, no exempta de subjectivitat i d’assumida parcialitat, atorgant el protagonisme a aquells títols, realitzadors, intèrprets o moments cinematogràfics que més van influir en la consolidació de la seva vocació i en la seva etapa formativa. Per alguna cosa aquest extens documental se centra en el període del cinema francès comprès entre els anys trenta i inicis dels setanta, just abans que Tavernier debutés en la direcció de llargmetratges amb El rellotger de Saint Paul (1973).

Amb una sàvia barreja d’erudició, amenitat i afany didàctic, Tavernier presenta i acompanya amb la seva veu en off una successió de fragments de pel·lícules i d’imatges d’arxiu sovint curioses. Aviat es percep que no estem davant un simple exercici nostàlgic, sinó davant un sincer desig de transmetre emoció, de comunicar les sensacions experimentades davant el descobriment d’unes imatges que perduren en una memòria individual però que, en bona mesura, es corresponen també amb una certa memòria col·lectiva. No hi manquen les citacions als ineludibles Jean Vigo, Marcel Carné, Jean Renoir, Robert Bresson, Jean-Pierre Melville, François Truffaut o Jean-Luc Godard, per anomenar només uns quants dels molts noms invocats, però l’autor aprofita l’ocasió per reivindicar determinats realitzadors amb freqüència injuriats per la crítica, és el cas de Jean Sacha, Henri Decoin o Jean Delannoy.

Malgrat que hi ha dos cineastes als quals Tavernier professa un

Lluny d’un afany analític i revisionista, l’obra rescata la pròpia memòria cinèfila i també la col·lectiva