L’abraçada dels Panikkar

Germans, pensadors de primer nivell, interessats per temes semblants... però feia prop de vint anys que pràcticament no es relacionaven. Qüestions familiars i, també, un distanciament intel·lectual hi havien contribuït. Fins i tot escrivien el seu cognom de forma diferent. Raimon Panikkar, el més gran (n. 1918), sacerdot, exmembre rellevant de l’Opus Dei, professor a l’Índia, Harvard i Califòrnia, instal·lat al Collsacabra des del 1982. Salvador, el més petit (n. 1927), molt influït en la seva joventut per Raimon, posteriorment crític tant amb la seva fase de catolicisme fervent com amb el seu posterior orientalisme que considerava antioccidental i antiprogressista.

Ens va costar prop d’un any de gestions reunir-los per a un debat en profunditat, destinat a les pàgines del suplement Libros de La Vanguardia, antecessor de l’actual Cultura/s. Ens van ajudar en la fase preparatòria Agustín Pániker i l’agent literària de Raimon, Anna Soler-Pont. Cap dels germans no volia desplaçar-se al domicili de l’altre, així que ens vam citar en un hotel de Vic. Pedro Madueño ho va documentar per al reportatge que vam publicar el 28 d’abril de l’any 2000. “S’ha parlat de religió, de misticisme, de teologia de l’alliberament, de l’Església, de la ciència... En fi, una mica de tot” (...) “S’han posat de manifest els nostres desacords, però amb un punt de sordina. Ell tenia tendència a interrompre el meu discurs” (...) “No, no ha canviat el meu concepte de Raimundo. L’he trobat bastant àgil de ment i de reflexos, atesa la seva edat. Estimo que, malgrat el seu intel·lectualisme, el meu germà és abans un ésser emocional que racional”, va escriure d’aquesta trobada Salvador Pániker al seu Diario del anciano averiado. A partir del retrobament a Osona, les relacions entre tots dos es van normalitzar, i la figura de Raimon apareix regularment a Adiós a casi todo, fins al moment de la seva mort.

S.V.