Les dues cultures

Sembla que la primera tertúlia literària que es va celebrar a Barcelona va ser l’animada pel poeta Joan Boscà, o Juan Boscán –firmava amb els dos noms– a la seva casa del carrer Lledó. S’hi havia instal·lat de tornada dels seus periples italians, i a partir del 1532 acollia amics amb els quals parlava de literatura, de temes culturals i podem suposar que també de política. Entre ells el poeta Joan Ferrandis d’Heredia o el batlle general de Catalunya Jeroni Agustí, però també, quan venien a la ciutat, autors castellans com el seu amic Garcilaso de la Vega. Des de fa cinc-cents anys, doncs, la relació entre creadors que escriuen en les dues llengües ha estat estreta a Barcelona (i en menor mesura a la resta de Catalunya) i constitueix un dels elements que donen caràcter a la cultura catalana.

Amb importants conseqüències: tal com va documentar Ernest Lluch, la connexió entre idiomes, en el camp editorial, va resultar habitualment positiva; els períodes de prosperitat ho van ser en les dues direccions (encara que amb diferent volum), i quan, al segle XIX, va arrencar la Renaixença, una iniciativa impulsada des de l’elit literària i després assumida per la societat i la classe política, la potència editorial barcelonina en llengua castellana va donar una sòlida base per a l’edició en català, amb la qual els revivals lingüístics gallecs i bascos no van comptar. El franquisme, òbviament, va connotar de forma sinistra la relació entre estat autoritari i cultura en català.

L’Ajuntament barceloní ha servit en diferents ocasions com a element equilibrador. El rellançament vuitcentista de la literatura en català hauria estat gairebé impensable sense els Jocs Florals d’impuls municipal que van coronar Verdaguer el 1877. El 1951, postguerra dura, la corporació inclou en els premis Ciutat de Barcelona el de Poesia Catalana, que guanya Sebastià Sánchez Juan (i després Perucho, Valeri, Fages de Climent...). Mentre que en època pujolista, quan des de la Generalitat tendia a considerar-se la creació local en castellà com un mal de cap, l’Ajuntament de Maragall va fomentar les dues literatures i va imposar un projecte cultural en el qual gairebé tothom es va poder sentir còmode.

Reelaborar i actualitzar un projecte d’aquestes característiques constitueix el repte a què ens veiem exposats en el moment present. Les dues cultures en formen una de sola.