La Vanguardia (Català) - Culturas
Els diaris de José Donoso, una ‘selfie’ punyent
Hi ha autors prolífics. N’hi ha d’altres, en canvi, que només amb un parell de títols es consagren per sempre com Juan Rulfo. I hi ha l’inclassificable cas de l’escriptor xilè José Donoso. Perquè com si fos un personatge de Pedro Páramo, Donoso ha trencat la barrera de la mort i vint anys després de deixar-nos (1996) irromp en l’escena literària per desordenar-ho tot. I no perquè se n’hagin publicat pòstumament dues novel·les, fet que s’ha tornat un hàbit en la indústria editorial. Els canvis van començar amb la divulgació del seu arxiu, que va alterar de manera inquietant la perspectiva que es tenia de la seva narrativa i la seva vida.
El primer gran senyal del que quedava per descobrir va arribar l’any 2009 de la mà de la seva filla amb la publicació d’aquell extraordinari llibre, Correr el tupido velo. Amb un to aconseguidíssim i basada en els diaris i cartes del seu pare, Pilar Donoso relata la seva història familiar amb alè descarnat. Com si es tractés d’una pel·lícula expressionista, la realitat apareix embolcallada en ombres que la desfiguren abocant la seva veritat més abismal. Alberto Fuguet va parlar llavors d’una mena de “Stephen King/David Lynch dels horrors i secrets i trampes que produeix aquesta província anomenada Xile”. Tots vam entendre llavors que els diaris de José Donoso eren més que el registre de la memòria de l’escriptor, eren també la seva contra/obra.
Donoso va posar aviat en pràctica dues coses en la seva vida: viatjar i portar un diari íntim. Des dels vint anys va buscar posar distància amb aquella societat que l’asfixiava i fascinava alhora i que acabaria per convertir-se en un xip que va poblar el seu imaginari. Va viure a la Patagònia, va provar d’instal·larse a Buenos Aires, va tenir un pas accidentat per Mèxic, va viure al voltant de 15 anys a Espanya.
Al principi, aquell canvi d’horitzons el va necessitar per ampliar les minúscules circumstàncies en què vivia qualsevol “noi de casa bona” de Santiago de Xile d’aquells