Un home entre dones

El nom d’Hiromi Kawakami (Tòquio, 1958) a la tapa del llibre em remunta a la primera obra seva que vaig llegir, El cel és blau, la terra blanca, i al gran clàssic de la literatura japonesa, el Genji monogatari de la senyora Murasaki Shikibu. Per afegiment, amb aquell primer volum que era una petita joia –l’edició catalana portava el subtítol Una història d’amor– l’antiga biòloga Kawakami havia guanyat el significatiu premi Tanizaki. Em va captivar des del principi per la seva prodigiosa senzillesa. Una jove coincideix en una taverna amb el seu antic professor de japonès. La relació madura i es prolonga durant anys, amb el contrapunt dels plats que la parella va demanant d’acord amb les estacions. L’home no se separa mai d’un maletí que és part de la seva imatge. Un dia, quan ell ja és lluny de la vida, la noia obre el maletí del mestre per descobrir l’impensable: tan sols conté un buit que s’enfondeix i expandeix com un immens núvol de cendra. Tsukiko accepta en herència la solitud i el desempar.

De llavors ençà, Hiromi Kawakami ha publicat diverses obres que solen girar al voltant dels conflictes sentimentals: Amors imperfectes, Manazuru. Una història d’amor, Allò que brilla com el mar, Vides fràgils, nits fosques… Sembla que, dotada d’una subtil ductilitat expressiva i un magnífic domini de les emocions, Kawakami transiti per quina és l’autèntica naturalesa d’aquest home envoltat de dones –de vegades més d’una alhora– que es mostra impotent per estimar i admetre que l’estimin. Nishino només pot suscitar preguntes de resposta difícil (“habrá encontrado su sitio en este mundo imparable?”), una cosa lògica perquè Kawakami ha creat un esquema d’individu urbà contemporani (tant se val que sigui japonès o occidental) víctima de la seva ambigüitat castradora. El seu pes en la narració és tal que dissol els perfils de les dones que el retraten. De manera que tampoc no podem esbrinar qui són elles, què va passar amb les seves vides després d’haver estat afectades pel mal de Nishino, si van estimar o no algú que no fos ell o bé van quedar atrapades per sempre més en la seva pròpia sequera emotiva.

Em torna el record del maletí buit del vell mestre. I com l’art refinat de Kawakami transmet el fred d’aquell buit que no para de créixer!

ALFAGUARA