La Vanguardia (Català) - Culturas
Els oblidats
En totes les cultures ocorre una cosa semblant: una llarga llista d’oblidats, de creadors, de totes les pràctiques, que es queden a la perifèria, que viuen i treballen en un estat d’irrellevància que no es correspon amb la qualitat intrínseca de la seva obra. La qüestió s’agreuja en països com el nostre en què, pel que sembla, hi ha espai per a pocs. Una cultura potent ho és per la seva diversitat, no per un sentit unilateral i excloent on no hi ha competència. L’èxit, la rellevància i la projecció, per a molt pocs. Aquesta és la intrahistòria de l’art català dels últims 50 anys en què un comissariat a l’ombra, però implacable, de Tàpies i el seu entorn ha planat sobre la plàstica del nostre país. Un secret de domini públic. L’art català sotmès a un cànon, pel que sembla inapel·lable: de Taüll a Tàpies passant per Gaudí, Miró… i després el no-res. L’avantguardisme català en una única figura.
Anatematitzats els del Dau al set, Cuixart, l’insòlit Ponç, el poeta Cirlot... van quedant, a poc a poc, al marge artistes que no sabrem mai, si haguessin tingut una visualització més gran, on haurien arribat. A Ràfols-Casamada, Hernández Pijuan i sobretot Guinovart, al qual se li va jugular la sortida internacional, se’ls va relegar a un condescendent, i injust, ordre secundari. Clavé, en el seu autoexili, no va ser tingut mai en compte com el gran pintor que era. El cercle Tàpies no va tolerar mai el més mínim antagonisme. Inseguretat, ego, horror patològic a la competència? Una ambició en detriment de tot un col·lectiu.
Més tard va arribar la confrontació amb els joves conceptuals, amb el Grup de Treball, mentre defensava el confús grup Trama ideologitzat per Jiménez Losantos. I els articles sagnants contra un Dalí agonitzant. I els atacs als pintors figuratius i neofiguratius de Santos Torroella. Brossa, còmplice fidel d’aventura, va ser, ja en les acaballes, menystingut per haver-se-li ocorregut fer escultures, i exposicions, “tu el que has de fer és escriure”. I les reticències explicitades davant un Barceló emergent. I… Tant desassossec en un artista que ho tenia tot?
Com una societat artística fou tan dòcil a una elit d’estatus privilegiat? Com crítics, comissaris, artistes, galeristes, editorials (pregunteu a La Polígrafa) van sucumbir a les imposicions? Va succeir en un llarg període i el manteniment de l’hegemonia es va anar adaptant. L’antifranquisme cultural (PSUC) necessitava un artista de prestigi al mercat internacional, i el coqueteig, que es va anar dissolent amb l’arribada de la democràcia, va ser útil per atorgar patents de catalanitat, progressisme i avantguardisme. Dit d’una altra manera: per excloure o imposar noms. Sobreentesos i insinuacions que, en temps foscos, són provadament eficaces. Amb les institucions reinstaurades la pressió perquè l’art català tingués un sol representant oficial va anar en augment. Premis, reconeixements, honors… a qui va autoassumir la tan clara, alta i noble funció notarial de tota una època. Les mostres de cultura catalana a l’estranger se succeïen i igual que ocorria en el Macba des de la seva fundació, l’implacable: aquest sí, aquest no.
Sense tant dirigisme, la nostra plàstica, hauria estat la mateixa? Més potent? En tot cas una gran part de la nostra pintura seria més visible, catalogada i classificada. I més plural i diversificada. I menys extensa la nòmina d’oblidats.
El cercle Tàpies no va tolerar el més mínim antagonisme. Ego, inseguretat, horror a la competència?
JOAN-PERE VILADECANS