La Vanguardia (Català) - Culturas
Com conviuen les dues literatures de Barcelona?
El passat 2 de desembre del 2016, amb motiu de la concessió del premi Cervantes a Eduardo Mendoza, el columnista de La Vanguardia Francesc-Marc Álvaro va publicar un article d’opinió, titulat Un Mendoza desconegut, en el qual rememorava certes tertúlies d’escriptors organitzades fa ara “quinze o vint anys” per Xavier Bru de Sala. En les esmentades trobades es donaven cita autors barcelonins que exercien la seva feina tant en llengua catalana com castellana (“per fer-nos una idea del que va ser aquell moment, diré que hi assistien elements tan diferents com Félix de Azúa i Miquel de Palol”) i que entretenien les vetllades debatent sobre tota mena d’assumptes i, per què no dir-ho, divertint-se de valent. O almenys així ho recordava el periodista en un article que, de sobte, canviava bruscament de to per acollir una afirmació que potser requereixi una anàlisi més profunda: “Suposo que una trobada d’aquestes característiques seria inimaginable avui”.
Té raó Francesc-Marc Álvaro quan assegura que actualment no podria donar-se una trobada de caràcter distès en què participessin escriptors barcelonins que desenvolupen la seva feina en qualsevol de les dues llengües presents a la ciutat? Tant ha degenerat la relació entre les dues tradicions narratives com perquè els seus representants ni tan sols puguin asseure’s a una mateixa taula? L’encerta el periodista quan, en aquell mateix article, diu que ara “hi ha alguns personatges que semblen feliços conreant l’insult i la bilis contra els col·legues”? Tots els autors, editors i agents culturals consultats per a aquest reportatge es mostren taxatius en la seva resposta: no. Tot i això, el tema té prou substància com perquè avui, quan la política sembla haver infectat tots els sectors de la societat, ens aturem a escrutar la manera com es relacionen els escriptors que, compartint un mateix marc geogràfic, desenvolupen el seu treball en un ambient lingüístic diferent.
Si es parla amb deteniment amb els autors que resideixen en aquesta ciutat, trobem dues queixes recurrents: els que escriuen en castellà asseguren estar vivint una situació de desemparament institucional inèdita fins al moment, és a dir, consideren que la Generalitat no només no els fa atenció, sinó que els relega a un segon pla; mentre que els que escriuen en català lamenten que els seus col·legues de l’altra llengua no els llegeixin amb la mateixa fruïció amb què ho fan ells, o sigui, se senten menystinguts pels escriptors en castellà. Però hi ha un apartat en el qual els representants de les dues tradicions coincideixen: els dos mons, el català i el castellà, no es barregen, no interactuen, no intercanvien opinions. Per dir-ho en poques paraules: Barcelona està intel·lectualment partida en dos i, malgrat que totes les persones consultades es mostren interessades a revertir aquesta situació, ningú no fa absolutament res per unir dos universos que, en realitat, comparteixen una mateixa passió: la literatura.
Ha passat més de mig segle des que Jordi Rubió i Balaguer deixés per a la posteritat aquella frase segons la qual “no és el mateix la literatura catalana que la història de la literatura a Catalunya”. L’afirmació conté una veritat tan evident que seria tediós provar de demostrar-la desplegant aquí la llista d’escriptors locals que han exercit la seva feina en un o un altre idioma, però tampoc no és sobrer dedicar unes línies a la recent evolució de les esmentades llengües en les nostres lletres.
És evident que la irrupció del franquisme va obrir una bretxa descomunal dins del món literari, dividint-lo entre els qui no van deixar de defensar mai el català com a llengua d’expressió escrita, encara que fos des de l’exili, i els qui van acceptar l’espanyol com a única via per continuar publicant.